El que separa la indignació de la tolerància social.
A més de la condició d'imputats, es pot
pensar que comparteixen certa condició d'impunitat si s'analitzen
determinades actituds durant el procés d'investigació judicial. Des del
somriure estel·lar de Messi tot saludant amigablement l'afició que
l'espera a la seva sortida dels jutjats fins als gestos digitals
de Bárcenas mancats de respecte cap als periodistes que, en ple procés
judicial, esperaven a l'aeroport que arribés d'esquiar. Això, sense
oblidar que Millet, imputat des del 2009, es desperta cada dia a casa
seva i que Urdangarin gaudeix el seu temps d'imputat, excepte quan té
compareixença judicial, al costat de la seva família a Ginebra en un pis
que els costa 6.000 euros de lloguer al mes. Malgrat que actualment
Bárcenas està en presó preventiva, tots quatre han donat mostres,
interpretades amb més o menys subjectivitat, de saber que estan exempts
de càstig. Una exempció a la qual sovint contribueix el sistema
establert, oferint-los un tracte diferencial en comparació als imputats
per altres delictes menors.
Si bé la imputació i la impunitat posen de costat un futbolista, un tresorer polític, un mecenes
i un duc, l'indult dibuixa una línia divisòria entre ells. Messi és
candidat a l'indult social, mentre que Bárcenas, Millet i Urdangarin són
candidats a l'indult institucional. Les evidències són ben vives si
observem les reaccions que desperten les anades als jutjat d'uns i
altres: Messi acudeix a declarar amb els crits de suport d'alguns
aficionats (òbviament, això no involucra la totalitat d'aficionats),
mentre que els seus iguals en termes d'imputació i impunitat ho fan
acompanyats de crits d'indignació que els assenyalen com a lladres.
Sense entrar a jutjar cadascun d'aquests casos, tot plegat
condueix a preguntar-se per què els delictes fiscals es poden percebre
socialment de distinta manera. Si la base del delicte és la mateixa en
tant que hi ha un frau a la hisenda pública, font de finançament per a
les polítiques socials, per què la ciutadania percep de manera distinta
el presumpte delinqüent? Si s'accepta que la diferència és en termes de
percepció, la resposta cal buscar-la en els valors i les representacions
que configuren els imaginaris col·lectius d'una societat.
Les premisses són, com a mínim, tres. La primera és el descrèdit
social que pateix el món polític i institucional en el context català i
espanyol. Un descrèdit que alimenta l'imaginari de "Tots els polítics
són iguals". Certament, qualsevol càrrec públic té un plus de
responsabilitat exemplificadora, però en cap cas aquest plus ha
d'exculpar la resta de la ciutadania davant les finances públiques. La
segona és l'empatia extrema que genera el fenomen de la idolatria. És
tan preocupant el fet d'idolatrar un argentí de vint-i-sis anys que juga
molt bé a futbol com el suport mediàtic que contribueix a construir la
figura de l'ídol. La tercera és la naturalització de determinats fraus
fiscals menors en una societat on sovint es pregunta si les factures es
volen amb IVA o sense, on els gestors fiscals poden assessorar per pagar
menys impostos i on algunes famílies falsegen dades relatives a
l'empadronament per accedir a determinats serveis públics com
l'educació.
El que separa la indignació de la tolerància social envers els
delictes fiscals és un imaginari social construït sobre la base d'una
dèbil consciència de ciutadania que avui es troba enmig d'una forta
crisi institucional. Aquest imaginari es malfia de les les persones que
es dediquen a la política, a la gestió del que és col·lectiu, i
empatitza amb les que es fan milionàries jugant a futbol. No és el fet
de ser futbolista, tresorer, mecenes o duc el que ha de
determinar les culpes, sinó el delicte que suposa defraudar la hisenda
pública, el que és de tots i per a tots.
Sara Moreno, Messi, Bárcenas, Millet i Urdangarín, Ara, 01/10/2013
Comentaris