Markus Gabriel: "Ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat".

Markus Gabriel

É

s un jove brillant, i ho sap. Ningú tan jove havia ocupat una càtedra universitària de filosofia a Alemanya des del segle XIX, i és alhora una persona mediàtica, que utilitza la cultura popular per fer-se entendre fora de l’àmbit acadèmic. Provocador, vehement, identifica els enemics del nou realisme que defensa, i els ataca de forma directa. No evita cap tema, i s’entrega a cada resposta, és un gust conversar-hi. Va venir a fer la conferència L’autoengany i la ideologia a l’Escola Europea d’Humanitats, al Palau Macaya de la Fundació La Caixa, i a presentar el llibre Por qué el mundo no existe (Pasado y Presente).

Com porta un filòsof tenir tant d’èxit i ser famós?

Normal no ho és. Òbviament, som uns quants que tenim èxit, no sóc l’únic, però sí que és una situació estranya, perquè a part sóc professor d’universitat, i normalment els professors eviten el públic tant com poden. Però crec que no hauria de ser així. Em sento còmode en el meu paper, estic content.

El món acadèmic accepta el seu èxit?

Fins ara ningú m’ha donat una raó per no fer-ho. Si algú et té enveja és una altra cosa, no és una raó. Com a filòsof responc a la raó, així que si em donen un argument que justifiqui que no he de parlar amb els periodistes, estic disposat a considerar-lo. Però aquest argument no el veig. Sóc demòcrata, estic encantat de viure en una república, i les repúbliques tenen una esfera pública de la qual formen part els periodistes.

¿L’argument podria ser que els periodistes l’obliguen a abaixar el nivell del seu discurs i simplificar molt?

Bé, no simplifico el meu pensament, oi? El que faig quan interactuo amb l’esfera pública és expressar-me de manera diferent. Per descomptat que parlaria diferent davant d’una audiència especialitzada en tècnica i lògica en un departament de filosofia. Però no diria coses diferents. Si digués coses diferents seria com si estigués enganyant una de les audiències. La simplificació pot voler dir dues coses: o que estàs falsificant alguna cosa, o només que estàs dient una cosa sense complicacions innecessàries. Molt del que fem els acadèmics de filosofia és una complicació innecessària.

En francès utilitzen la paraula vulgarització.

Dir-ho així és totalment diferent. Si, per exemple, dius la paraula popular, ho estàs vinculant a populus, estàs parlant a la gent i la gent en grec és demos, això és filosofia popular i vol dir democràtica. Però si dius vulgos, llavors menysprees la gent. Però jo sóc una persona del poble, vinc d’una família de classe treballadora, no penso que hagi de faltar al respecte als meus conciutadans d’aquesta manera.

La filosofia és la solució per arreglar el món?

N’és una part important. No hi ha res que sigui una solució a tot. La filosofia és un subsistema de la societat, com la política i l’economia. Però és un subsistema important de la societat per dret propi. El que la filosofia pot fer és dir-nos com funciona la ideologia. Com a filòsof, tinc un coneixement específic sobre com raonem, com pensem. Puc fer visibles processos del pensament que, si no, serien invisibles. I com que els éssers humans som criatures pensants, és important entendre com pensem. És en aquest nivell que la filosofia és crucial. Molt més que la psicologia.

Està en contra de la psicologia?

Estic en contra de la psicologia com a manera d’entendre l’ésser humà. Crec que la psicologia no ens ajuda a entendre’l.

Llavors deu estar preocupat, perquè ara la psicologia és a tot arreu...

Esclar que ho estic, l’estic atacant. [Riu.]

En contra de què escriu? En contra de la psicologia, i què més?

Com a filòsof, un dels meus grans enemics és el que anomeno el naturalisme o el cientisme, que és la idea que les ciències naturals han pres el rol que solia tenir la religió. De manera que si vols entendre l’univers llavors has d’entendre la cosmologia física o la mecànica quàntica, o el que sigui sobre partícules elementals i la gravetat. I si vols entendre la ment humana, has d’entendre el cervell humà. És la idea que per entendre o explicar alguna cosa has de ser capaç de reduir-la a una part de l’ordre natural. Jo ataco aquesta idea, és completament falsa. És una reacció excessiva a la religió. La religió deia tot el contrari: si vols entendre el que és natural, has d’entendre el que és supernatural, que en el fons és el mateix error. En tots dos casos hi ha una concepció falsa de la naturalesa i jo la rebutjo. Necessitem una comprensió totalment nova de la naturalesa i de la relació entre el que és natural i el que no ho és.

El nou realisme que vostè defensa portarà això?

El nou realisme és això! Ja ho ha portat. Pot haver-hi errors, ja que és una teoria. Faig afirmacions, dono raons per fer aquestes afirmacions, i tot el que dic pot ser fals, però dono les raons, així que si vols demostrar que estic equivocat, has de demostrar què és el que està malament, no simplement rebutjar-ho.

Podria definir el nou realisme?

És la combinació de dues idees, com explicava a Por qué el mundo no existe. Una és que podem saber com són les coses en si mateixes, podem saber com és la realitat en si mateixa, sense filtres. Puc saber de veritat què passa. Per exemple, que ara mateix sóc a Barcelona, que Espanya té alguns dels millors equips de futbol del món, que el Munic no és de Milà, que hi ha bosons i galàxies i mans... Podem saber tota mena de coses, i això és la realitat, podem saber què és real. Ara bé, la segona idea és que no hi ha el que en diem una realitat individual, que el món no existeix. La realitat ve en diferents caixes, si vols dir-ho així, no és una sola caixa de la qual totes les altres en són part. Per tant, és la combinació de les dues perspectives. I el que és nou és que el realisme tradicional era un compromís amb el món. El realisme és “Aquí hi ha la realitat”. Segons el meu punt de vista, el nou realisme nega la realitat individual i reemplaça una sola realitat per moltes realitats.

¿Llavors El mundo no existe no és només un títol provocatiu?

No, ho dic en un sentit literal.

Caram.

No hi ha un ordre o un principi que ho inclogui tot. No hi ha res del qual tot en sigui una part. Ara mateix, jo formo part d’aquesta conversa, i aquesta conversa és part del periodisme, la filosofia i de tota mena de coses. Però no vol dir que tot sigui part d’una cosa més gran. Per exemple: un microbi en un altre planeta que encara no hem descobert no és part d’aquesta conversa. Bé, ara ja ho és, perquè l’acabo de mencionar. Per tant, és fals que tot forma part d’un sol conjunt. És una visió primitiva. És una idea religiosa molt antiga de fa desenes de milers d’anys, això que tot forma part d’un sol conjunt. A algú se li va acudir aquesta idea abans que sabéssim res.

Perquè hem de donar coherència a tot. A vostè no li cal?

No, no em cal. Em cal una coherència local. Si li dic una cosa més val que sigui coherent, però això no vol dir que el que estic dient ara hagi de ser coherent amb la nova pel·lícula d’Almodóvar.

Hi ha diferents veus que intenten unir l’humanisme i la ciència.

Estic totalment en contra de la idea que hauríem d’ajuntar les humanitats i la ciència. És una bestiesa. Han d’estar separades i barallar-se entre elles, són incompatibles. No té sentit anar a un museu per descriure què faig des d’un punt de vista biològic. Són coses completament diferents. Una cosa és descriure biològicament l’animal que sóc i una altra descriure’l sociològicament anant a un museu. No es pot traduir la sociologia a la biologia i viceversa. S’interseccionen però mai podran ser idèntiques.

Què és l’existència?

La idea és que, perquè una cosa existeixi, literalment ha de sobresortir del rerefons. Això és el que vol dir literalment existència. És una paraula que ve del llatí i el grec i vol dir sobresortir, existere. Per tant, si alguna cosa existeix és que hi ha un context del qual sobresurt. Per exemple, Alemanya sobresurt en el context de la Unió Europea. El número 3 sobresurt en el context dels nombres naturals. La meva mà sobresurt del meu cos. Si hi ha un context, llavors el context també ha de sobresortir d’un altre context, cosa que mai et porta a un context del qual tot pugui sobresortir, però això és el que seria el món.

I Déu existeix?

Bé, depèn del que vulgui dir amb Déu. Si Déu és el creador del món llavors no pot existir perquè no existeix el món. Ni tan sols Déu pot haver creat el món. Ningú pot crear el món. Faci’s a vostè mateix la pregunta següent: “¿Pot Déu crear el número més gran? Per descomptat que no! No existeix el número més gran: sempre hi haurà un número més gran. Tenim dues opcions: o bé Déu no pot existir o hem de canviar la nostra concepció de Déu. I si llegeix la Bíblia o l’Alcorà, el que hi veurà és que normalment la religió ens diu que no podem entendre Déu. Així que si pensem que Déu ha de ser el creador del món, omniscient, totpoderós i bo, llavors potser hem de canviar aquesta concepció. Tal com Slavoj Žižek va expressar molt bé: “Potser Déu és un idiota”. Llavors, per què hauria de ser omniscient? Miri tot el que està passant. Tots sabem que Déu no pot ser omniscient i bo, si fos així no existiria el càncer ni Auschwitz.

La religió existeix, però creu que existirà sempre? ¿Seria possible imaginar un món sense religió? Seria millor?

És inimaginable. En xifres absolutes, mai hi ha hagut més gent religiosa que ara, vivim l’època més religiosa de tots els temps. No tenim cap prova que la religió marxarà amb la modernitat o el pensament... A més, la ciència s’ha convertit en una mena de religió. El millor que puc fer com a filòsof és oferir alguna cosa que ens ho doni tot: el que ens pot donar la religió, però sense els efectes secundaris nocius, com la superstició i les ànsies de poder.

La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix.

La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia.

I quin paper té l’art en aquest món que no existeix?

Jo crec en l’art, com molts filòsofs, com Nietzsche i Deleuze, que van creure en l’art, i els romàntics. Les obres d’art són objectes infinits i ens mostren que les coses poden ser d’una altra manera. Si mires una pel·lícula sobre la teva situació social i et reconeixes a tu mateix tal com t’han representat -“Aquest sóc jo i com visc!”-, t’adones que també pots viure d’una altra manera. Et pots veure a tu mateix des d’altres punts de vista. Un museu és un lloc on celebres la teva llibertat. L’art és una sorpresa per als teus ulls, i també per a les papil·les gustatives. Cuinar bé, la gastronomia, també és un art, esclar.

Em sorprèn que altres persones se sorprenguin pel fet que vostè fa servir sèries de televisió. Diuen: “Oh, és un filòsof que fa servir sèries de televisió!”

Hi ha la idea que els filòsofs només recorren a la cultura d’alt nivell. Se’t permet citar Homer o Einstein, però per què no se’t permet citar Els Soprano? Per què la filosofia hauria de ser una pràctica elitista? Per què els filòsofs s’han de limitar a portar un tipus de vida determinada, una vida elitista, de cultura elevada? També m’ho passo bé fent això, he estudiat els clàssics, així que m’agrada llegir Homer. Però, cregui’m, Seinfeld és millor.

Quines sèries de televisió li agraden més, de les que es fan actualment?

Bé, encara estic atrapat amb Seinfield i El xou de Larry David. Hi ha sèries genials avui en dia. Fargo era meravellosa, va ser una sorpresa, una obra mestra. I ara tothom mira la nova temporada de House of cards. Sempre hi ha grans sèries. Però Larry David és un geni! Et mostra la contingència de l’escenari de la vida quotidiana. “Les normes”, com ell en diu.

Quins filòsofs l’han influenciat més?

Sens dubte, Fichte, Schelling i Hegel. I punt. Aquests són els meus mestres. Estan equivocats en aspectes rellevants, ja que tots tres creuen en l’existència del món, però fora d’això els idealistes alemanys eren el millor equip que ha jugat mai a filosofia. A vegades hi penso com si fos futbol. Si penses en el gran equip espanyol que va guanyar el Mundial de futbol i que tothom pensava que no podria ser mai derrotat, aquest és l’idealisme alemany. Un equip fantàstic.

Vostè és ambiciós, diu que els filòsofs alemanys han de ser els líders.

No és que els alemanys tinguin una essència especial. Va ser la Revolució Francesa la que va fer possible l’idealisme alemany. Sense la Revolució Francesa no hauria existit mai, perquè és una filosofia de llibertat social. Els idealistes alemanys són millors que Plató i Aristòtil, són el millor equip que hi ha hagut mai. I ho podem tornar a aconseguir. Per això crec que la filosofia alemanya pot ser especial en aquest aspecte. I actualment té molta influencia, fins i tot als Estats Units. La filosofia americana té l’hegemonia al món, tenen molts diners a les universitats, i és un país amb molts filòsofs molt bons. Però el que estan fent és traduir Kant i Hegel a un llenguatge contemporani.

¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?

I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Per entendre com pensem, la filosofia és millor que la neurociència?

I tant! Molt millor. La neurociència no ens ajuda gens.

Però saben quina és la part del cervell que s’il·lumina a l’escàner quan pensem una cosa determinada... Ho estan estudiant, tot això.

Sí. Acabo d’escriure un llibre en contra de tot això. Tot el que pots fer, i qualsevol neurocientífic seriós hi estarà d’acord, és establir que un determinat tipus de procés conscient té una correlació amb un procés material. Per tant, només pots dir “Si A, llavors B”. Però això no explica res, perquè mai pots dir que “A és degut a B”. Un estat cerebral no és la causa d’un pensament. I si un estat cerebral no és la causa d’un pensament llavors no vol dir res. Hi ha dos ordres: la consciència i els estats cerebrals. I els neurocientífics només et poden dir que estan correlacionats. No poden explicar la consciència, però els filòsofs sí que podem.

La consciència és al cervell?

No, de cap manera és al cervell. Ara mateix l’estic veient. És un estat conscient. La meva consciència l’inclou a vostè. No és que sigui cec, l’estic veient, i la meva consciència és l’actitud receptiva a la realitat. Per tant, vostè és part de la meva consciència, però no és part del meu cervell; per tant, la meva consciència no és idèntica al meu cervell. És així de simple. Com va dir Merleau-Ponty una vegada: “La consciència és un flaix que és allà fora”. La meva consciència s’estén a regions infinites. Si penso en la lluna, llavors la lluna és part de la meva consciència, però certament la lluna no és al meu cervell.

Li preocupa la intel·ligència artificial? Els ordinadors ens dominaran?

No, en absolut. Crec que és una il·lusió ideològica enorme creada per la Digital Silicon Mafia, com jo els anomeno. Són a l’àrea de la badia de San Francisco, més Hollywood, o sigui Californication, i han creat la fantasia de la intel·ligència artificial per infondre por a la gent. On té lloc el dia del judici final a les pel·lícules de Terminator? A San Francisco. On és la seu central deStar Trek? A San Francisco. Intenten fer-nos la impressió que són molt poderosos, perquè te’ls creguis i compris els seus productes. No és més que una estratègia de vendes. M’impressionaria si un dia agafés un llibre de filosofia, el llegís, i pensés “Aquest és un llibre de filosofia boníssim”, i resultés que l’havia escrit un ordinador. Llavors m’agenollaria. Estic segur que no passarà. No m’impressiona que un ordinador em guanyi a escacs o resolgui una equació matemàtica.

Ara sentim que estem dominats per algoritmes que ho controlen tot, i el big data ens ajudarà a viure feliços perquè ho poden preveure tot.

És una gran il·lusió ideològica. Bàsicament és una bestiesa. Imaginem que ho sé tot sobre algú i sé totes les coses que triarà. ¿Fa això que la persona no sigui lliure? Per què? La persona pren les seves pròpies decisions! El que passa és que sé el que farà. Òbviament, ara li puc vendre certes coses perquè conec la persona, em puc aprofitar d’això, però la persona també pot rebutjar la meva oferta. Per tant, el big data només fa que no siguem lliures si ens hi volem sotmetre. El fet de no tenir llibertat de triar no és culpa de l’algoritme sinó de la nostra submissió. Aquesta és la clau: la submissió, el que tu fas. Res no et força a sotmetre’t, tu et sotmets. Això és el que passa amb els algoritmes. Som nosaltres que volem ser controlats per Google. No és que algú ens controli a nosaltres, la gent fantasieja amb la idea de ser controlats, com si fos una perversió sexual.

A vegades, l’objecte de la filosofia és dir-nos què vol dir viure una bona vida.

No crec que la filosofia et pugui dir què és una bona vida. Què ens diu Aristòtil que és una bona vida? Et diu que una bona vida és ser un filòsof, perquè llavors ets com un déu. No hi ha cap tipus de vida que puguem considerar que sigui bona. Hi ha diverses maneres de tenir una bona vida: quan tens salut, quan vius en una societat justa amb molta llibertat social, quan els diners que guanyes no vénen de torturar la gent o sotmetre-la.

Vostè té sentit de l’humor, que no és una cosa habitual entre els filòsofs.

Hegel va dir una cosa preciosa: “La modernitat és una comèdia”. Per això m’agrada Seinfeld i El xou de Larry David. Per ser moderns hem de resistir la tragèdia. Per això també ens agrada tant Shakespeare, és molt graciós. Les tragèdies de Shakespeare no saps ben bé si són una tragèdia o una comèdia. Crec que la filosofia és una comèdia, no una tragèdia. Una tragèdia vol dir que la caguem constantment, perquè els déus juguen en contra nostre, un poder superior ens fa la vida impossible. Jo no ho vull, això. Per què m’hauria de creure aquesta història? Si me la cregués, no podria continuar vivint. Em deprimiria. La tragèdia és una mena d’expressió d’una depressió eterna. I la modernitat vol alliberar-se d’això. No acceptis la idea que hi ha un poder superior que per força t’ha de reprimir. Això és el que va ser la Revolució Francesa. És el que vol dir Hegel quan diu: “La subjectivitat moderna és còmica”. I això la gent ho subestima. Hegel és molt graciós.

Quins filòsofs joves segueix? És amic de Žižek, oi?

Sí, vam escriure un llibre plegats. Llegeixo molts dels bons filòsofs americans que fan pensar. Estic llegint molt de David Chalmers, però també els francesos Quentin Meillassoux i Tristan Garcia. Són filòsofs molt importants.

Què en pensa de Byung-Chul Han?

Ha escrit uns quants llibres molt bons. Es pot dir que és un bon escriptor. El que escrivia al principi penso que era millor. El que ha escrit últimament és irritant, ara escriu massa llibres. No em crec la seva diagnosi. Estic en desacord amb moltes de les coses que diu.

Què en pensa d’ensenyar filosofia als nens? Hi ha molts projectes per ensenyar filosofia als nens. Creu que és possible?

I tant. Crec que els nens són superfilosòfics. Jo era un nen molt filosòfic.

Llavors vostè era un friqui?

Sí. Tots els nens són friquis. Per començar tots els nens al·lucinen constantment. Sembla que estiguin drogats. Tinc una filla petita, d’un any, només cal que mogui els dits davant d’ella i ho troba tan divertit! Ha d’estar al·lucinant! Tot el món infantil, els colors, les olors... Imagini’s que neix i comença a experimentar amb els sentits. Com quan estàs drogat, et fumes un porro i menges alguna cosa bona. Doncs per als nens ha de ser igual però amb tot.

Com es pot ensenyar filosofia als nens?

Ells ja fan preguntes filosòfiques. És important fer que els nens s’adonin que les preguntes filosòfiques són bones preguntes. No els tracti fent veure que ser un adult és millor. Aquesta és la manera d’ensenyar-los. Ensenyi’ls que les preguntes que fan són molt importants. Per exemple, un nen que era en una de les xerrades que vaig fer perquè la mare, que era filòsofa, l’hi va portar, va dir: “Llavors el que està dient és que res és més gran que tot”. I vaig contestar: “Sí, és una molt bona manera de dir-ho. Fantàstic!” I el nen va dir: “Veus, mare? Ja t’ho deia, això!” I m’imagino que quan els nens diuen coses filosòfiques increïbles, alguns pares els fan callar, o els diuen que és una ximpleria, o que no ho entenen. Crec que els nens entenen moltes coses molt millor que nosaltres.

Té una filla d’un any. ¿Creu que ser filòsof l’ajudarà a ser un bon pare?

No ho sé. No necessàriament. També pot empitjorar-ho tot. Crec que sent pare intento no ser un filòsof amb la meva filla. He vist filòsofs amb els seus fills i sovint hi tenen una relació una mica estranya.

Es pot ser filòsof i optimista?

Leibniz és un dels grans filòsofs de la història i era famós pel seu optimisme, així que sembla que és possible. Tot i que no estic gaire d’acord amb Leibniz, esclar. Sóc optimista de la següent manera: crec que tothom té dret a gaudir tant com pugui perquè només tenim una vida. Si tens l’oportunitat de ser feliç en el moment de la vida en què et trobes, també tens dret a passar-t’ho bé. I la política hauria de donar-te aquest dret, és un dret democràtic important. I quan siguis feliç seràs optimista. Perquè pensaràs que, en aquell moment en concret, has menjat un bon àpat, has tingut una bona relació sexual o has llegit un bon llibre. O seràs optimista quan entenguis alguna cosa, o quan pensis que les coses estan millorant. Ho seràs i tens dret a ser-ho. Però si penses que tota la realitat és a fi de bé, llavors és que estàs boig, perquè la realitat no és ni bona ni dolenta. Això és bàsicament el que ens va ensenyar Nietzsche, la idea que, tal com són les coses, fan pensar que o bé són creació de Déu o del Dimoni. És una bogeria. Res és o de Déu o del Dimoni. Depèn de com vegis les coses. Però em semblen bé les etiquetes com ara “optimista”, “còmic”, etc. Mentre pugui. Fins que arribi el moment, vull gaudir d’estar en aquest món al màxim. Ho anomeno “ser aquí” en lloc del “ser allà” de Heidegger. Heidegger vol ser allà en el moment que li arribi la mort. Jo no vull ser allà! Jo vull ser aquí! Tal com va dir Rilke, el poeta, “ser aquí és meravellós” i aquesta, sens dubte, és la meva actitud, fins que sigui allà. Llavors no estaré d’acord amb mi mateix.

Quin és el seu nou projecte?

Acabo de rebre una subvenció de la Fundació Alexander von Humboldt i em passaré un any a París escrivint un llibre que es dirà, si tot va bé, Fictions [Ficcions]. Sé que hi ha un llibre de Borges amb el mateix títol, però el meu serà de filosofia. En el meu llibre dic que els unicorns existeixen, i que també existeixen els unicorns fruit d’al·lucinacions. I algú em dirà que precisament això és el que vol dir que una cosa no existeix. De manera que tractaré aquestes objeccions. Aquest és el meu pròxim projecte.

Carles Capdevila, entrevista a Markus Gabriel: "Ciència i humanitats han d'estar separades i barallar-se", Ara 03/04/2016