religió i democràcia (diccionari Reyes Mate)

El Roto

Per no incriminar l’islam en els recents atemptats de París, tota declaració políticament correcta havia de separar la violència de la creença islàmica. Una cosa és el fanatisme gihadista, i una altra, la fe en Mahoma. Era una mesura prudent, tenint en compte la islamofòbia regnant, però tan discutible en si mateixa que no ajuda a resoldre o dissoldre el vell assumpte de la violència religiosa. Perquè la veritat és que les tres religions monoteistes tenen una ànima violenta. Només s’ha de fer un cop d’ull per les terres mediterrànies poblades de guerres santes. La tolerància només va arribar a Europa quan la política es va desentendre de la religió.

Sols es va arribar a aquest punt quan les ments més clarividents de la Il·lustració van reconèixer que les guerres seculars del nostre entorn tenien una arrel teològica que s’havia d’ aclarir d’una vegada per sempre. El dramaturg Efraim Lessing la va plantejar genialment a la seva obra Natan el Savi al preguntar-se: «¿Com pot ser que tres religions diferents, amb pretensions de veritat absoluta, siguin alhora verdaderes?» Aquí la guerra està servida perquè cadascuna voldrà fer valer la seva veritat excloent «per la via civil o la militar». La sortida l’ofereix el protagonista de l’obra, el savi Natan, quan diu que tots «abans que diferents som iguals». Abans que jueus, moros o cristians, som éssers humans. La tolerància va començar el dia que la política va deixar d’inspirar-se en la religió i va acceptar basar-se en la humanitat que ens uneix.

Al catolicisme li va costar entendre-ho. L’església va condemnar la modernitat i va anatematitzar la llibertat fent servir armes espirituals i materials. Fins i tot es va prohibir als catòlics llegir diaris liberals (exceptuant, això sí, «la informació sobre cotització de la borsa»). Encara avui la jerarquia catòlica espanyola més que compartir la democràcia, la suporta.

El que ara ens preguntem és si l’islam pot fer el mateix camí, si la seva ànima hospitalària i convivencial és compatible amb una cultura política no excloent com la laica. No hi ha res que ho impedeixi ja que estructuralment l’islam és molt menys excloent que el cristianisme o el judaisme. Per Maria i Jesús a l’islam hi ha un respecte que no es dóna entre els cristians per Mahoma, per exemple. I en la seva història hi ha teòrics de la tolerància com Averroes sense comparació en el cristianisme de l’època.

El problema no és la seva capacitat de cohabitació amb la democràcia, com a sistema polític, sinó la laïcitat. És propi d’aquesta tractar la religió no en clau confessional sinó des de la raó crítica. Ho explicava bé el filòsof Jürgen Habermas en el debat que va sostenir amb l’anterior Papa, Joseph Ratzinger. El vell Habermas, que havia presumit en la seva joventut de tenir «poca oïda per a la religió», reconeixia ara la importància de valors religiosos per a la construcció d’una democràcia millor, però a condició que «parlessin el mateix llenguatge que els ciutadans». Les religions tenen el seu lloc en la democràcia a condició que els creients aprenguin a presentar els seus valors laicament. No estava defensant una cosa tan òbvia com que sense cultura religiosa ens costaria entendre la pintura d’El Greco, la grandesa de les catedrals medievals o els secrets dels nostres millors escriptors, sinó una altra cosa molt més subtil. Demanava als creients que s’esforcessin a presentar els seus valors o propostes no en el llenguatge de la fe, sinó en el de la raó. Per exemple, que si s’oposaven a la llei de l’avortament no fos perquè ho diu el Papa o l’Alcorà sinó perquè tenen arguments científics o morals. Aquesta invitació a parlar del que és religiós amb el llenguatge dels homes tenia dos grans avantatges; per un costat, incitar el creient a fer servir arguments que poden ser compartits o rebatuts pels altres. I, per un altre, educar el mateix creient en l’ús d’una raó crítica que li permetria distingir dins de la seva religió el que és acceptable del que és inacceptable. El creient no ha de renunciar al seu llenguatge, sinó esforçar-se a traduir-lo. I això no s’aprèn a les mesquites o a les esglésies, sinó a les escoles quan s’aborden aquests temes des de la història o la filosofia de les religions.

Aquesta tasca de passar la creença pel sedàs del llenguatge secular és una cosa que afecta l’islam però també les altres religions, perquè no oblidem que encara a Espanya i a aquestes altures de la història, les Corts ens han aprovat la llei Wert, que eleva la catequesi a l’escola a assignatura de primer ordre. ¡Aquesta llei seria el somni dels gihadistes! És urgent per tant portar a l’escola l’estudi de les grans tradicions religioses però fet amb la mirada crítica i universal de l’ensenyament laic i no amb la corporativa de les respectives religions. Això enriquiria la democràcia però també els mateixos creients perquè els ajudaria a no combregar amb rodes de molins.

Reyes Mate, De la mesquita a l'escola, El periodico.cat, 12/12/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.