'Merlí', l'èxit de la tardor a TV3


Com es va comprovar en els lamentables debats electorals dels últims mesos l’educació no és una prioritat dels gestors polítics, sinó un objecte de mercadeig, una oportunitat més per a la demagògia. La comunitat educativa, és a dir, mestres i famílies, assistim des de fa dècades a un encadenament de reformes legislatives guiades pel vent que bufa i per les idiosincràsies dels il·luminats de torn.
La darrera pensada del senyor Wert ha suposat una pèrdua de valor de la filosofia a l’educació secundària. Els joves del futur sortiran del batxillerat amb profunds coneixements sobre la conjunturalment lloada emprenedoria però sense saber per quin motiu cal emprendre. A cada nova llei es perd un llençol filosòfic i aviat no tindrem ni uns tristos parracs de reflexió per cobrir-nos les vergonyes de la nostra ignorància.
Paradoxalment, els mals temps que corren per a la filosofia en els despatxos del poder contrasten amb la seva recent popularització televisiva. Coincideixen a les pantalles de TV3 dos programes que tot prenent la filosofia com a pretext proven de fer entreteniment amb un tast de pensament. A Amb filosofia l’espectador assisteix a diàlegs conduïts per Xavier Antich i Emili Manzano amb persones que es dediquen a la filosofia o que s’hi apropen tangencialment. Amb cura, originalitat, profunditat i de manera evocativa sentim com filòsofs, escriptors i artistes parlen d’Homer, Kant, Foucault o Deleuze amb naturalitat, amb el coratge inèdit de prendre els teleespectadors com a persones adultes. Sense autocomplaença i amb senzillesa no exempta d’una mínima solemnitat, la televisió pública sembla prendre’s seriosament el seu encàrrec d’entretenir i edificar alhora.
D’altra banda, el gran èxit de TV3 a la tardor ha estat la sèrie Merlí. Una comèdia romàntica que pren la vida d’un docent de filosofia com a excusa per tractar les tribulacions d’un grup d’adolescents. Cada capítol ofereix una píndola filosòfica que en el millor dels casos despertarà la curiositat d’algun espectador adolescent que tant de bo trobem els propers anys en les sovint migrades llistes de nous matriculats de les disciplines humanístiques. Atès que l’atenció per aquesta mena de sèries només se sosté si s’hi presenten tensions sexuals, els guionistes han abillat en Merlí, el profe de filo, amb els trets d’un seductor intel·lectual i eròtic, una mena de mascle alfa irònic pel qual s’escolen un munt d’estereotips sexistes que no han passat desapercebuts a les xarxes.
Anomenar-lo Merlí com si la filosofia fos propera a la màgia, que n’és el seu contrari, és una discutible decisió més dels guionistes per accentuar les idiosincràsies del personatge. Un individu ple de contradiccions, àcrata, capritxós, irreverent i alhora sensible davant les injustícies. Un antiheroi que s’enfronta a la rigidesa de la institució tot manipulant els alumnes i resolent de manera no convencional els seus conflictes escolars, familiars i sentimentals. Com un Sòcrates modern, Merlí s’alia amb els joves per qüestionar la impersonalitat del sistema.
La filosofia a la sèrie és utilitzada per interpel·lar els alumnes, els quals se senten immediatament fascinats per un professor que gosa dir les coses pel seu nom. Així, sovint s’expressa sense pèls a la llengua, amb paraulotes, utilitzant l’escàs vocabulari i la pobresa de recursos retòrics dels seus alumnes. Construeix la seva autoritat adaptant-s’hi i capgirant la relació generacional.
L’escena final de la sèrie és l’exemple màxim de la perversa inversió de rols que la televisió promou sempre. Observem com a la classe tots salten, ballen i riuen, guiats pel professor. Les classes han d’assemblar-se tant com sigui possible a una rave party per tal que els estudiants no percebin la institució educativa com una exigència aliena. D’aquí que l’Eugeni, adversari d’en Merlí, cap d’estudis i defensor de la disciplina educativa, sigui presentat com un reprimit i envejós.
L’escola es troba a mig camí entre la casa i el carrer, i les seves parets es difuminen lentament: cada cop el carrer entra més a les aules i l’educació de la llar passa a ser més una tasca dels mestres. Certament, els docents han de saber motivar i engrescar els joves, però la filosofia no és una festa, ni tampoc ho són els instituts. No podem demanar-li a la televisió prime timeque renunciï al negoci de l’entreteniment. Però sí que podem vetllar perquè aquesta pulsió infantil no s’infiltri a les aules.
Daniel Gamper, Filosofia i televisió, Ara 29/12/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.