Wittgenstein i els jocs de la política.

Wittgenstein

Hi ha jocs de llenguatge que són depredadors. Funcionen de tal manera que, un cop hi entrem, ja no ens podem relacionar de cap altra manera amb allò que capturen. Això és el que passa amb el joc de llenguatge electoral, que un cop es posa en funcionament, abans i després del temps específic de les campanyes, ens impedeix tenir cap altra relació amb la política que no sigui la de guanyar o perdre eleccions, pujar o baixar en índex de vot, millorar o empitjorar les quotes de popularitat o les mencions dels comentaristes. Dins d’aquest joc de llenguatge, els ciutadans ens reduïm a ser votants i els votants, com diu un amic meu, no som de fiar. Som, només, intencions individuals que sumen en una estadística variable, subjecta a la volatilitat de les pors i les seduccions, que s’han d’acabar concretant en un sol i cobejat gest: votar.

Deia Wittgenstein que els jocs de llenguatge són un tot format pel llenguatge i les accions amb les quals està entrelligat. No són, per tant, mer discurs o ideologia. Són pràctiques, paraules i accions. Per això, com ell mateix afegia, imaginar un llenguatge significa imaginar una forma de vida. El joc de llenguatge electoral, doncs, ens inscriu en una forma de vida que aïlla la lògica electoral de tota altra relació amb la política i la imposa com a única. Què vols, una vida de candidat o una vida de votant? Aquesta és la proposta de l’electoralisme com a forma de vida, una simplificació que el que fa és prendre’ns el més important: que sempre, i en qualsevol context, som vides polítiques.

Som vides polítiques quan treballem i ens resistim que ens maltractin, som vides polítiques quan triem bé amb quines paraules i actituds parlem als nostres fills i els eduquem o ens adrecem a les persones que ens envolten, som vides polítiques quan decidim o deixem que decideixin per nosaltres com consumir, som vides polítiques quan callem i som vides polítiques quan ens rebel·lem.

Per això, ens avisa Wittgenstein, no hem d’oblidar mai que no hi ha cap joc de llenguatge que sigui complet. Que no n’hi ha cap que ho contingui ni ho resolgui tot i que, per tant, no ens podem encomanar, només, a un d’ells. Wittgenstein fa servir la imatge d’una vella ciutat: els jocs de llenguatge són com l’entramat d’una vella ciutat, que ha anat creixent, desfent-se i reconstruint-se en totes direccions. Tancar-se en un sol barri seria acceptar un apartheid. Si realment volem viure a la ciutat, és a dir, tenir una vida política en el sentit més literal i més radical de la paraula, no acceptem l’apartheid electoral. Votem, o no. Opinem, o no. Però sobretot obrim i reapropiem-nos dels jocs de la política en cada un dels àmbits i barris de les nostres vides.

Marina Garcés, Un joc de llenguatge depredador, Ara 20/12/2015