Crear idees.



El mètode de la ciència serveix per tractar idees, no tant per capturar idees noves. ¿D'on ve llavors una idea nova? Jo diria que hi ha tres grans maneres: per una intuïció del món, per una comprensió del món o per una concepció ètica, fins i tot a vegades estètica, del món.

Tenir una intuïció significa partir d'una idea prèvia. Intuir és precisament això: un lleu contacte entre el que s'observa i el que queda per observar, entre el que es comprèn i el que queda per comprendre. L'analogia és un potent (re)generador d'idees. Quan una idea travessa una frontera té una alta probabilitat de generar-ne una altra per pura fecundació. Llegeixo al llibre impagable de Juli Capella Así nacen las cosas (Electa, 2010) el cas commovedor de l'inventor del bolígraf. Va ser l'hongarès László Biró que va arribar a l'Argentina a principi dels anys 40 fugint del nazisme. Allà va patentar una de les idees més difoses del segle. ¿Com hi va arribar?

El mateix Biró explica que agafava moltes enrabiades amb les plomes que s'assecaven, s'encallaven o tacaven la camisa en els moments més inoportuns. Però un dia que estava entretingut mirant uns nens que jugaven a les bales, es va fixar en una bala que travessava un bassal deixant, al sortir-ne, un rastre nítid d'humitat sobre la superfície seca. I l'analogia no s'atura aquí. El mateix Biróva proposar després un dosificador de perfums i desodorants amb el mateix principi de la bola que recull un líquid per dins i el diposita per fora, suaument, contínuament. Biró era un gran intrús intel·lectual. Tot, fins i tot un joc infantil, mereixia la seva atenció.

Una altra manera de crear idees noves consisteix a combinar tot el que és combinable. La gastronomia n'és un gran exemple. Els productes són gairebé sempre els mateixos però la invenció de plats nous creix exponencialment. El secret està en el concepte d'interacció segons el qual el Tot pot ser més que la suma de les Parts. En la diferència està justament la novetat. Ferran Adrià ho ha demostrat per exemple amb la seva desconstrucció de la truita espanyola. En efecte, hi ha alguna cosa en la truita que no està en l'ou, ni en la patata, ni en la ceba ni en l'oli d'oliva... Un bon xef també és un intrús vocacional.

I encara queda una manera notòria d'accedir al que és nou amb el que ja no ho és. Una petita anècdota es pot convertir en una gran teoria simplement adonant-se que és molt més universal del que sembla a simple vista. És el cas de Benoît Mandelbrot i de la seva celebrada geometria fractal de la naturalesa. Tot va començar amb una discrepància entre la longitud de la frontera comuna de dos països, segons si la dada es donava a un o a l'altre costat de tal frontera quan, òbviament la frontera a mesurar era la mateixa. La solució al misteri estava en la unitat que es triava per mesurar la longitud d'una línia tan irregular. No és el mateix recórrer-la amb pas de ratolí que fer-ho amb pas de girafa. Sobre aquella solució tan banal Mandelbrot, un altre perfecte dispers, va aixecar una teoria gloriosa sobre la manera més simple de crear complexitat.

Però les idees noves no broten només d'idees antigues. A més a més de la intuïció del món hi ha la comprensió del món. Darwin va viatjar cinc anys amb el Beagle mirant, observant i anotant fins que, elevant-se sobre tota aquella informació va buscar el que hi havia en comú entre tanta diversitat d'individus i espècies vives. Wallace va fer una cosa molt semblant. I de buscar la mínima expressió del màxim compartit, és a dir, d'aquest exercici de comprensió, va sorgir una de les idees científiques que més han influït dins i fora de la ciència: la selecció natural.

Una altra idea grandiosa i bellíssima que sorgeix de la comprensió del món és la de la simbiogènesi, una vella idea que finalment va aconseguir demostrar la gran Lynn Margulis: durant milers d'anys només hi va haver bacteris, però tota la resta, inclòs l'ésser humà, és el resultat d'una simbiosi de bacteris especialitzats en funcions diferents. Comprendre el món constitueix la millor estratègia per anticipar la incertesa, però, cada dia més, comprendre el món significa mirar per sobre de l'espatlla, de la frontera i de l'horitzó.

I finalment, es pot accedir a una idea per una concepció estètica o ètica del món. Aquest any es compleix un segle de la publicació de la teoria general de la relativitat d'Albert Einstein. Es basa en la idea anomenada principi d'equivalència, potser la idea més sublim de tota la història de la ciència. Einstein es va avançar cent anys al seu temps, ¡cent! Cap experiment ni contradicció obligava a buscar una teoria nova. La idea procedeix directament d'una concepció estètica del món: la naturalesa està governada per una sèrie de lleis que no poden dependre de qui estigui mirant-les. La relativitat és la menys relativa de totes les teories. A aquesta conclusió només hi arriba un gran intrús.

Jorge Wagensberg, ¿D'on vénen les idees?, El periodico.cat 17/10/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.