Què vol dir no ser manats?

El Roto

No volem ser governats. Aquesta és l’actitud fonamental de la modernitat. Una actitud que suposa, amb el seu no, una triple ruptura: ruptura amb el temps de la tradició passada i de la salvació futura, ruptura amb l’espai estamental del feudalisme i ruptura amb els primers principis, metafísics i divins, que asseguraven l’ordre del món. D’aquesta triple ruptura en neix la història, com a pàgina en blanc que hem d’escriure; la societat, com a obra a construir, i la humanitat, com a projecte a realitzar.

La condició, en totes les dimensions d’aquesta nova experiència, és la mateixa: autonomia. És a dir: poder-nos donar a nosaltres la pròpia llei. I això significa: no ser manats, no ser guiats, no ser tutelats, no ser dirigits. Per a això és necessària una segona condició: la crítica. Si la raó humana, que és finita, parcial i múltiple, ha de donar-se a ella mateixa la pròpia llei, no podrà ser una raó autònoma si no és alhora una raó crítica. Per què? Perquè, guiats només per nosaltres mateixos, ens podem equivocar. Cal vigilar, doncs, i mantenir sempre alerta l’atenció sobre els límits. No sobre aquells límits que algú ens ha imposat, sinó sobre aquells límits que no podem traspassar sense equivocar-nos, sense fer un pas en fals, sense caure en mans d’un nou poder. Ser crítics, per tant, és aprendre els límits que reconeixem com a propis i, per tant, també, com a revisables. Ser crítics és la condició fonamental per a poder viure junts sense ser governats.

En el nostre món els límits s’han tornat borrosos. Quan diem que no volem ser governats no sabem de qui parlem. Dels catalans? De la humanitat? O fins i tot, com proposen alguns pensadors, del parlament de tots els éssers vius i les coses? Quan defensem l’autonomia, respecte a quin espai i quin temps l’afirmem? ¿La de casa meva, la de la meva ciutat, la del meu estat o la d’un món cada cop més interdependent? Ikea ho va entendre molt bé: autonomia, només, a la república independent de casa meva. Però on comença i on acaba casa meva?

La crítica es desenfoca i perd, així, el punt de vista. L’autonomia de la raó tenia uns marcs molt definits: l’arbre de la ciència i les lleis de l’estat modern. El desig d’autonomia, avui, s’aplica a tot i a res: als individus, que reclamen amb un egoisme desassossegant el dret al seu propi jo, però també a noves formes de poder, cada cop més fort, més masculí, més imperial, més inqüestionable. Reneix el desig de ser governats. A la vida privada, a través de formes de domini i de control. A la vida política, a través de noves autoritats capaces de retornar-nos a l’espai conegut de les fronteres definides, de la promesa de seguretat i de direcció clara. El desig d’autoritat no entén de dretes ni d’esquerres. Beu de la mandra, de la inseguretat i de la covardia.

Marina Garcés, No volem ser governats, Ara 12/12/2015