Contra l'estupidesa del propi temps.


Hi ha moments de la història en què costa seguir defensant la intel·ligència dels humans, i encara més la dels humans quan actuem junts. Ho pensava aquests dies veient les cues de cotxes entrant a Madrid: una imatge dels humans, junts i separats, endinsant-se fatídicament dins l’aire tòxic que ells mateixos provoquen. Els cartells lluminosos, enterbolits pel fum, anunciaven la limitació de la velocitat a 70 km/h per problemes de contaminació. El sentit comú dirà: si la gent ha d’anar a treballar, no té altre remei que seguir agafant el cotxe. I si no vol crear un caos, l’Ajuntament no té altre remei que limitar-se a limitar la velocitat. El sentit comú: la forma més ben repartida de l’estupidesa humana.
L’estupidesa del sentit comú funciona justificant la impotència. Permet seguir fent allò que creiem que no podem canviar. Però, d’on es deriven els arguments sobre què podem i què no podem canviar? Simplement, de la voluntat mateixa de no voler canviar. La distància entre voler i poder té moltes estratègies per mantenir-se ben fortificada. Les coneixem: la distància entre jo i els altres, la distància entre l’esforç i els resultats, la dificultat d’arribar a acords i que tothom els compleixi, els interessos ocults del poder... Són subterfugis que comparteixen súbdits i prínceps, els individus anònims que fan cua per entrar a Madrid i els dirigents del món, que escenifiquen igualment la seva impotència a la Cimera del Clima de París. Però sigui quin sigui l’argument, el resultat és el mateix: l’estupidesa de l’acció col·lectiva.
La religió, la filosofia, la psicologia i actualment la neurobiologia s’han dedicat, al llarg dels segles, a buscar explicacions sobre la intel·ligència i la consciència humanes. Hem viatjat amb les ànimes més enllà del cos, hem sistematitzat la raó i les seves lògiques, hem entrenat la ment, hem arxivat i comparat cultures i estem explorant el cervell. Ara ja podem explicar moltes coses sobre el funcionament de la nostra intel·ligència i podem aventurar teories sobre el fet de la consciència. Però, podem explicar l’estupidesa humana? Aquest ha estat, sempre, l’escàndol del pensament.
Els noms clàssics per a l’estupidesa humana han estat l’error i el mal i ja des d’antic hi havia qui els vinculava l’un amb l’altre: si no actuem bé, és a dir, si fem el mal, és perquè no en sabem prou, perquè ens equivoquem. Com més evitem la ignorància i l’error, per tant, menys mal farem. Aquest és l’esperit il·lustrat que impulsa moltes formes de saviesa, no només la Il·lustració moderna. Però ara, que creiem saber-ho tot, l’estupidesa cau sobre nosaltres com un destí, com una condició, que finalment és, com deia Nietzsche, la més humana. Davant d’això, resignació?, cinisme? Revolta, diria jo. No hi ha altre sentit de la revolta que la lluita contra l’estupidesa del propi temps.
Marina Garcés, L'estupidesa, Ara 06/12/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.