L'ésser humà, entre l'individual i el col.lectiu.



L'evolució és una història de supervivència. I heus aquí un dels seus trucs més recurrents: diferents individus s'organitzen per formar una nova individualitat més eficaç i més ben dotada a l'hora de lidiar amb la incertesa de l'entorn. En un principi, el preu a pagar pot semblar molt alt, perquè els individus renuncien a gran part de la seva identitat i es cohesionen entre si per definir una nova identitat col·lectiva que ajudi a sobreviure. El que és col·lectiu li discuteix llavors la prioritat al que és individual. És un fenomen omnipresent des dels primers agregats de bacteris fins als col·lectius humans.

Les individualitats col·lectives es poden classificar segons la intensitat de la interacció que amalgama els individus. En ordre d'interacció creixent es poden citar, per exemple, la manada, la societat d'insectes i el mateix organisme pluricel·lular. L'individu viu mínim és la cèl·lula, i durant milers de milions d'anys només va existir vida en forma de cèl·lules soltes. Però qualsevol organisme pluricel·lular és una individualitat formada per un nombre astronòmic de cèl·lules. El cos humà, per exemple, és una individualitat de 37 bilions de cèl·lules i conté uns 100 bilions de microorganismes, gairebé tots bacteris. És a dir, un ésser humà és una individualitat formada per més individus que estrelles té una galàxia, encara que, això sí, en íntima interacció mútua.

L'evolució natural mostra, doncs, una forta tendència que va del que és individual al que és col·lectiu. Curiosament, en l'evolució tecnològica apareix la tendència oposada, la que va del que és col·lectiu al que és individual. El rellotge, per exemple, va passar de no existir a existir per a l'ús col·lectiu (a dalt de la torre d'una església i al centre del poble o del barri…). Després, la mesura del que és col·lectiu s'ha anat reduint, i així apareix després el rellotge domèstic d'ús familiar i, finalment, el rellotge individual de polsera. Per consultar l'hora primer s'havia de fer un passeig, després només uns passos i ara amb prou feines un gest.

Sona contradictori, però la higiene individual va començar sent col·lectiva, com els banys o les latrines públiques a Roma. També aquí la mesura del que és col·lectiu s'ha anat reduint. Els serveis per a tota una localitat van passar a ser per a un conjunt de vivendes pròximes, i d'aquí, per a l'ús unifamiliar. L'habitació d'hotel amb bany privat ja fa temps que no és un luxe sinó una exigència innegociable, fins i tot als hotels més modestos.

El cine, la televisió i les comunicacions serveixen com a tercer exemple. De la gran pantalla col·lectiva de les primeres sales es passa a la pantalla mitjana dels multicines, i d'aquesta a la minipantalla de la tauleta individual. D'anar al bar o al teleclub per veure la televisió es passa al sofà davant del televisor familiar o a veure-la en un aparell personal a la pròpia habitació. ¿I el telèfon? De la centraleta del barri es passa al telèfon fix domèstic, i d'aquest al telèfon personal que tots portem a la butxaca. El telèfon fix agonitza humiliat en un racó de la casa. Per començar, ja ha canviat la forma de conversar. En un fix s'arrenca amb la pregunta «hola, ¿hi és el tal?», mentre que en un mòbil el que és habitual és dir «hola, ¿on ets?». El telèfon fix s'utilitza cada vegada menys per trucar, però sobretot s'utilitza cada vegada menys per contestar. Passa que el número del telèfon domèstic és molt més fàcil de descobrir que el d'un mòbil. Pel fix gairebé només truquen desconeguts que proposen gangues. I compte a demostrar impaciència, no fos cas que el desconegut interlocutor s'enfadi i ens critiqui les nostres excuses com a poc racionals. El telèfon fix no es dóna per vençut. Si ens queixem que estem ocupats, llavors la pregunta següent és: «¿I quan li anirà bé que li truqui llavors?». La resposta «per favor, no em truqui mai» sona grollera, però és l'única amb possibilitats d'enllestir la qüestió.

La veritat és que tot això ja està començant a passar també amb el telèfon mòbil, però en general es pot dir que els amics truquen pel mòbil i que pel fix truquen els intrusos. En una conversa pel telèfon mòbil hi poden estar interessats els dos interlocutors. En una conversa pel telèfon fix només hi sol estar interessat el que ha trucat, mentre que el que ha despenjat es penedeix fastiguejat d'haver-ho fet.

Un ésser humà és un animal social que es debat també, permanentment, entre una única identitat individual i diverses identitats col·lectives: de barri, ciutat, club, tribu, clan, nació, religió… Pensar, el que es diu pensar, és una facultat d'una ment, no de mitja ment ni d'una ment i mitja. Però la bona harmonia entre el que és individual i el que és col·lectiu segueix sent la clau, mai resolta, per a la convivència humana.

Jorge Wagensberg, Identitat individual, identitat col.lectiva, El periodico.cat 12/12/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.