La ubicuitat del pensament positiu.

Una altra funció que s'ha arrogat el pensament positiu és la de defensar els aspectes més cruels de l'economia de mercat. Atès que l'optimisme és la clau per a l'èxit material, i atès que es pot aconseguir aquest  enfocament vital optimista si un practica el pensament positiu, no hi ha excusa per al fracàs. D'aquesta manera, el revers de "el positiu" és la insistent insistència en la responsabilitat individual: si el teu negoci fallida o et quedes sense feina, serà perquè no et esforçat prou, perquè no creies amb la suficient fermesa en que el teu propi èxit era inevitable. I a mesura que la situació econòmica ha vingut portant més suspensions de pagaments i més turbulències financeres sobre la classe mitjana, els promotors del pensament positiu s'han encastellat més i més en els seus judicis negatius: si et sents decebut, rabiós o deprimit, és que ets una "víctima" i un "ploraner".

El gran "patacada", per emprar la paraula de Krugman, ha estat de moment l'ensorrament financer de 2007 i la consegüent crisi econòmica. A finals de la primera dècada del segle XXI, com veurem en els capítols següents, el pensament positiu s'havia fet ubic, i ja no tenia rival en la cultura nord-americana. Entre els seus promotors estaven alguns dels programes de debat més vistos de la televisió, com el de Larry King o el d'Oprah Winfrey, els seus principis eren l'eix de llibres supervendes com El Secret, aparegut el 2006, i es havia convertit en la teologia dels predicadors evangèlics més famosos del país. També s'havia fet un lloc en la medicina, sota la forma de tractament complementari potencial per a pràcticament qualsevol malaltia. I fins havia arribat a colar-se en l'àmbit acadèmic, com una nova disciplina anomenada "psicologia positiva", en els cursos els alumnes aprenien a aixecar els ànims ia fomentar els seus sentiments positius. A partir d'aquí, el seu abast es va anar estenent, primer a les altres cultures anglosaxones, i finalment a països emergents com la Xina, Corea del Sud i l'Índia.

Aquest llibre no l'he escrit per amargor ni per cap decepció personal; tampoc sóc jo el tipus de persona que conrea un afecció romàntic cap al sofriment ni ho considera una font de virtut. Per contra, m'encantaria veure més somriures, rialles i abraçades: més felicitat i, millor encara, més alegria. La meva utopia personal és un lloc on tots tenim no només millor qualitat de vida i més seguretat (millors llocs de treball, millor assistència sanitària, etcètera), sinó també més festes, més celebracions i més ocasions de posar-nos a ballar en carrer. Una vegada que s'han resolt les necessitats bàsiques, la vida es converteix -almenys en aquesta utopia meva- en una celebració constant, en la qual tots contribueixen a la seva manera. Però a aquest estat feliç no s'arriba levitant, pel sol fet de desitjar-ho. Necessitem arremangar-nos i posar-nos a lluitar contra uns obstacles terribles, alguns que ens hem posat nosaltres mateixos i altres que ens ha col•locat la pròpia vida. I el primer pas per aconseguir-ho és que ens despertem d'aquesta fantasia col•lectiva que és el pensament positiu.

Barbara Ehrenreich, Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner, Madrid 2011