Sobre la justícia o injustícia de les guerres.

Hi ha contraposicions que, pel simple fet de plantejar-se d'una manera primària, esquemàtica i malintencionada no resulten acceptables. Jo no crec, per exemple, que el contrari del feminisme sigui el masclisme. Tampoc crec, en aquest sentit, que el contrari del pacifisme sigui el bel.licisme. Hi ha persones, en canvi, que opinen una cosa diferent. El portaveu de la plataforma Aturem la Guerra, Pere Ortega, afirmava l'altre dia, en relació a l'ofensiva internacional contra Gaddafi, que "la manera de protegir la població no és amb la intervenció militar [...]. Rebutgem una intervenció militar perquè en el passat no han servit per a res". Home, res, res, allò que se'n diu res... ¿Algú creu que si el 6 de juny del 1944 els aliats no haguessin desembarcat a les platges de Normadia, Hitler hauria recapacitat només a còpia de boicots i estirades d'orella diplomàtiques? ¿És que potser un bon dia s'hauria retirat, de bon rotllo, dels països ocupats i hagués clausurat Auschwitz?

Hi ha una lògica molt perversa basada en la defensa acrítica de la guerra, que ha portat a desastres indescriptibles; però també hi ha una lògica molt ingènua de la pau que ha portat a situacions exactament igual de catastròfiques. La Segona Guerra Mundial resulta impensable sense el bel.licista Adolf Hitler, però també sense el pacifista Neville Chamberlain, primer ministre britànic en els anys crítics que van del 1937 al 1940, en ple rearmament del III Reich. La imatge gairebé patètica de Chamberlain brandant amb entusiasme un paper signat per Hitler on aquest li prometia la pau, no s'hauria de perdre de vista amb tanta facilitat. El moviment pacifista de finals dels anys vint i començaments dels anys trenta representà, mal que ens pesi, la victòria internacional més rotunda i efectiva de la propaganda de Goebbels i culminà en aquell Chamberlain absurdament cofoi i rialler, fotografiat en baixar de l'avió que el tornava de l'Alemanya nazi. No fa ni una setmana que Gaddafi va provar de guanyar temps fent una cosa semblant. La immensa majoria dels discursos institucionals del règim nazi abans de l'1 de setembre del 1939 tenien com a tema central la pau a Europa. La veu en off dels documentals de la Leni Riefenstahl no en deia pas res, de guerra, ni de supremacia de la raça ària, ni de camps de concentració. Les dues paraules màgiques eren justament pau i Europa . És probable que enmig d'aquelles llargues peroracions de Nuremberg, Hitler i la resta de jerarques nazis s'haguessin d'aguantar el riure. Aquell truc pueril, en qualsevol cas, va funcionar: tothom es va posar a reflexionar sobre "la pau a Europa" mentre el caporal austríac preparava la invasió de Polònia, que va començar a fer efectiva l'1 de setembre del 1939.

Aquí hi sol aparèixer un ressort mental demagògic que desemboca en una acusació de bel.licisme o de coses pitjors. Tampoc no és descartable desviar la conversa amb frases fetes sobre la prevenció, el diàleg i coses per l'estil. Tot plegat està molt bé, però primer m'agradaria saber si la gran carnisseria que va suposar l'ofensiva de Normandia disposa o no disposa d'una justificació no només militar i política, sinó també ètica. De guerres repugnantment injustes n'hi ha hagut moltes. Penso, per exemple, en les anomenades Guerres de l'Opi entre l'Imperi Britànic i els xinesos, en ple segle XIX: en veure els seus efectes devastadors, el govern imperial xinès va prohibir el consum d'opi l'any 1829, però la reina Victòria volia una Xina dòcil i drogada, i per això va forçar l'obertura dels mercats a canonades. Hi ha poques raons més miserables que aquesta per iniciar una guerra. Però també hi ha poques coses més nobles que sacrificar la vida de centenars de milers de joves soldats per extirpar el càncer amb metàstasi del nazisme, com va passar fa 70 anys.

Ferran Sáez, De guerres i guerrers, Ara, 25/03/2011