Pensament positiu, orgull nacional i creixement perpetu.

Va ser al segle XIX quan va aparèixer el pensament positiu com formulació sistemàtica, entre un grupet divers i fascinant de filòsofs, místics, curanderos i senyores de classe mitjana. Entrat el XX, ja s'havia convertit en un corrent de moda, i anava guanyant projecció en associar amb altres sistemes de pensament tan potents com el nacionalisme, més tard, va aconseguir fer-se imprescindible també per al capitalisme. No se sol parlar de "nacionalisme nord-americà", però això és només perquè s'ha imposat el costum de titllar de "nacionalistes" als serbis, als russos o a qui sigui, mentre que els nord-americans creuen professar una versió manifestament superior d'aquest sentiment, a qui anomenen "patriotisme". Un dels lemes del nacionalisme nord-americà és que els Estats Units és "la nació més gran de la Terra": la més dinàmica, la més democràtica i pròspera, a més de la més avançada tecnològicament. Els principals líders religiosos, sobretot els de la dreta cristiana, van reforçar com presumpcions amb un altre concepte afegit: que el nord-americà és el poble escollit de Déu, i que el seu país està cridat a liderar el món. La idea va acabar d'imposar-se després de la caiguda dels règims comunistes i el ensenyorit dels Estats Units com a única superpotència. Godfrey Hodgson, un observador britànic de gran agudesa, ha escrit que el sentit de l'excepcionalitat que tenen els nord-americans, un sentit que en una altra època va ser "Idealista i generós, encara que una mica solipsista", s'ha "endurit i tornat més arrogant ". A aquesta autocomplaença generalitzada també va respondre Paul Krugman amb un article de 1998 America the Boastful  [Amèrica del Nord, la fanfarrona], on deia que "si és cert que més dura serà la caiguda, als Estats Units l'espera un bon patacada ".

Com es veu, el pensament positiu ha servit per reforçar l'orgull nacional nord-americà (al mateix temps que s'ha vist reforçat per ell), però també ha iniciat una espècie de simbiosi amb el capitalisme made in USA. I això que no hi ha una afinitat natural o innata entre el capitalisme i el pensament positiu. De fet, un dels textos fonamentals de la sociologia, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber, defensa d'una manera encara avui difícil de rebatre que les arrels capitalistes cal trobar-les en l'enfocament vital sever i inflexible del calvinisme protestant, una religió que exigia als seus fidels no buscar la gratificació immediata, i resistir-se a totes les temptacions plaents, per dedicar-se a treballar de sol a sol i a acumular riqueses.

Però si el primer capitalisme no va ser terra abonada per al pensament positiu, a aquest sí que li resulta més propici el capitalisme "Tardà", o capitalisme de consum, depenent com depèn del fet que cada individu tingui gana de més, i que el creixement sigui un imperatiu constant. La cultura consumista fomenta el qual els individus vulguin més- més cotxes, cases més grans, televisors, mòbils, tot tipus de trastos- , i el pensament positiu hi és a l'aguait per a dir-li a cada un que es mereix més, i que pot aconseguir si de veritat ho desitja i està disposat a arribar amb el seu esforç. Mentre tant, en el món competitiu dels negocis, les empreses que fabriquen aquests béns, i que paguen les nòmines que permeten comprar-los, no tenen més opció que créixer. Si un no va guanyant quota de mercat i incrementant beneficis, corre el risc que ho esborrin del mapa, o que l'hi engolir una empresa gran. Per descomptat, la idea del creixement perpetu és un disbarat, tant si es parla d'una empresa en particular com de l'economia en conjunt, però el pensament positiu ho fa semblar possible, i fins obligatori.

Barbara Ehrenreich, Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner, Madrid 2011