Els nord-americans, la felicitat i el pensament positiu.

Els nord-americans són gent "positiva". Aquesta és la seva fama, i aquesta és també la imatge que tenen de si mateixos. Somriuen molt i es queden desolats quan algú d'una altra cultura no els torna el somriure. Com diu l'estereotip, són enèrgics, animats, optimistes i superficials, mentre que, gairebé segur, a ells un estranger els deu semblar subtil, una mica de tornada de tot i fins una mica decadent. Els escriptors nord-americans que han viscut fora, com Henry James o James Baldwin, se les han tingut a veure amb l'estereotip, encara que de vegades han contribuït a reforçar-lo. Jo mateixa em vaig topar amb ell en la dècada de 1980, quan li vaig sentir dir a Joseph Brodsky, el poeta rus exiliat, que el problema dels nord-americans és que "mai han conegut el sofriment" (devia ignorar qui van inventar el blues). Tant per a qui ho veu com una cosa vergonyosa com per a qui no li importa manifestar-la, l'actitud positiva -en els afectes, en l'estat d'ànim i en el caràcter- sembla associada sense remei a la manera de ser nord-americà.

Sorprèn per això que, en les mesures que fan els psicòlegs de la felicitat relativa dels països, els nord-americans apareguin sempre com no massa feliços, ni tan sols en les èpoques de bonança. En una metaanàlisi recent de més de cent estudis sobre la felicitat subjectiva en el món, els habitants dels Estats Units quedaven en el lloc vint-i-tres, per sota dels d'Holanda, Dinamarca, Malàisia, les Bahames, Àustria i fins als de Finlàndia, suposadament tan seriosos. Un altre indicador que alguna cosa no va bé als Estats Units és que allà els antidepressius són el medicament més receptat, i el seu consum representa les dues terceres parts del mercat mundial. Ningú, que jo sàpiga, ha investigat fins a quin punt el prendre ansiolítics modifica les respostes en una enquesta sobre la felicitat: els enquestats diuen que són feliços perquè les pastilles els fan feliços, o es declaren infeliços perquè saben que en depenen per sentir-se bé ? En qualsevol cas, potser, si no prenguessin tants antidepressius, els nord-americans ocuparian un lloc encara més baix.

Quan els economistes, d'altra banda, tracten d'establir un rànquing mundial més objectiu referit al "benestar", considerant factors com la salut, la sostenibilitat mediambiental o la mobilitat entre classes socials, Estats Units queda en una posició encara pitjor que quan es mesura la felicitat subjectiva. Per esmentar un únic exemple, l'Índex Planeta Feliç situa als Estats Units en el lloc cent cinquanta dels països del món.

Com es pot tenir una visió de si mateixos com la que tenen els nord-americans, haver creat un estereotip tan aclaparadorament "positiu", i després no ser ni els més feliços ni als que millor els hi va? L'explicació, al meu parer, és que "ser positiu" no és tant un estat anímic o mental com a element ideològic: així és com els nord-americans interpreten el món, i així és com creuen que s'ha de funcionar en ell. A aquesta ideologia se l'anomena "pensament positiu".

Barbara Ehrenreich, Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner, Madrid 2011