És possible un racisme raonable?

Els immigrants no serveixen només per ocupar-se de treballs que molts espanyols menyspreen o per a augmentar la nostra minsa taxa de natalitat: també resulten útils per a carregar amb les culpes dels nostres problemes, com l'atur o la delinqüència. Però en aquests temps de crisi (i sobretot d'eleccions) creixen les propostes per alliberar-nos, sobretot des del Partit Popular. Rajoy ha rescatat com a argument electoral per les properes generals la seva proposta de crear un contracte d'integració que els immigrants han d'acceptar, ja que, segons ell, "no hi ha res pitjor que el fet que no hi hagi integració", com si la integració depengués només de la voluntat dels immigrants. El líder del PP se suma així a les declaracions més radicals de membres del seu partit a Catalunya, com les del candidat del PP a Badalona, ​​que fregaven la xenofòbia. Propostes que no són exclusives d'Espanya. No convé oblidar que la Unió Europea (amb els vots a favor del Govern espanyol) els va concedir un dubtós privilegi jurídic: són els únics ciutadans que poden romandre un any i mig a la presó sense que se'ls acusi de cap delicte (si algú ho dubte, llegiu els articles 15 i 16 de la Directiva del Retorn).

Robert Brasilach, un intel.lectual feixista francès, defensava durant la Segona Guerra Mundial el que ell anomenava "un antisemitisme raonable". Res de camps d'extermini ni pogroms: només una discriminació civilitzada. Moltes propostes actuals sobre la immigració adopten aquest model de xenofòbia raonable. Per ser acceptats, els immigrants han de convertir-se en modèlics ciutadans europeus i es compromet a observar una conducta exemplar que no es demana als nadius i molt menys als polítics. La qual cosa ens porta a la discutida opció entre integració o multiculturalisme.

La integració implica una política d'assimilació de l'immigrant als usos i costums de la seva nova pàtria, renunciant a les senyes d'identitat que són difícilment acceptables per la cultura local. Un exemple clàssic el constitueix la llei del vel francesa. Per contra, els defensors del multiculturalisme insisteixen en la riquesa que aporta aquesta diversitat i proposen mesures destinades a conservar i promoure les peculiaritats d'altres cultures.

Potser no hi hagi moltes possibilitats d'opció. Ens agradi o no, les nostres societats seran cada vegada més multiculturals, independentment de les polítiques immigratòries. És impossible mantenir una petita illa de prosperitat relativa en un món que no pot satisfer les seves necessitats bàsiques sense que la gent fugi de la misèria cap a on hi ha alguna possibilitat de viure dignament. Cap control de fronteres podrà evitar-ho, sobretot tenint en compte que la desigualtat entre els dos mons segueix creixent.

Però, crec que cal fugir de qualsevol romanticisme multiculturalista, com el representat pels moviments comunitaristes que van proliferar en la dècada dels vuitanta, que sostenien que les normes jurídiques i morals d'una cultura només poden jutjar-se en l'interior de les mateixes. De manera que, segons ells, cap cultura pot arrogar el dret de decidir sobre la superioritat o inferioritat d'altres, ni tan sols quan es tracta de drets fonamentals. Aquest discurs té un aspecte atractiu i no li falta un punt de raó: amb massa freqüència la civilització occidental es va atribuir el dret d'establir el criteri ètic del món sencer sense atendre a les seves pròpies misèries. Però el romanticisme culturalista té un punt feble molt significatiu: la seva discrepància amb el sentit comú. Si portem la seva lògica al límit trobaríem, per exemple, que determinades pràctiques culturals com l'antiga costum índia de cremar a la vídua juntament amb el cadàver del marit té la mateixa legitimitat que el reconeixement dels drets de la dona.

L'arribada massiva d'immigrants constitueix sens dubte un enriquiment de la nostra vella cultura. Però cal fugir de les simplificacions, tant la representada per un integracionisme autoritari com d'un multiculturalisme relativista. Algunes senyals d'identitat han de ser rebutjades, tot i corrent el risc de ser acusats de eurocèntrics. Els matrimonis impostos, l'ablació del clítoris, els càstigs físics, la submissió de la dona, la prohibició d'estudiar als fills, atempten contra els més elementals drets humans, i el seu respecte, juntament amb el de les lleis vigents, constitueix una exigència innegociable. Però això no significa establir com a criteri d'integració nostres pròpies pautes culturals: la veritable igualtat no consisteix a eliminar o dissimular les diferències sinó en reconèixer la igualtat de drets entre persones profundament diferents. Així, per exemple, i tornant a l'exemple del vel islàmic, la seva prohibició converteix una peça per si mateixa indiferent en símbol d'una suposada concepció de la dona que no comparteixen tots els caps que l'usen, que addueixen raons molt diferents per portar-lo. És la prohibició el millor mètode per integrar aquestes dones en la nostra societat o la prohibició contribuirà a recloure's en la seva diferència? I així en altres casos.

En definitiva, no hi ha dubte que l'arribada de molts immigrants en un escàs període de temps constitueix un problema, en el sentit que dóna a la paraula la Reial Acadèmia: qüestió que es tracta d'aclarir. Però no és la xenofòbia racional que estem patint a Europa la que pot aclarir aquesta qüestió.

Augusto Klappenbach, Otra vez los inmigrantes, Público, 13/03/2011