La tectònica de plaques i el factor risc.

Alfred Lothar Wegener

Alfred Lothar Wegener, geofísic i meteoròleg alemany, morí congelat durant una expedició científica a Groenlàndia, l'any 1930, enmig del respecte dels uns i de l'escarni dels altres. Persona d'amplis interessos, havia trobat indicis geogràfics, geològics, paleontològics i paleoclimàtics d'un fenomen sorprenent: els continents se separaven els uns dels altres com si naveguessin pels oceans. L'any 1912 havia formulat la teoria de la deriva continental, segons la qual els diferents continents actuals deriven d'una única massa, que anomenà Pangea, fracturada en un remot moment donat. Per això encaixen entre ells com les peces d'un trencaclosques (retallin un mapamundi i comprovint-ho). Bona part de la comunitat científica trobà escabellada aquesta teoria.

Mig segle més tard, en els anys 60 del segle XX, els descobriments sectorials de diversos geòlegs, geofísics i sismòlegs s'acoblaren en la nova i revolucionària teoria de la tectònica de plaques, segons la qual la capa més superficial de la Terra, la litosfera, està formada per un conjunt de peces o plaques que s'empenyen les unes a les altres mentre llisquen sobre una altra capa inferior més estable, anomenada astenosfera, tal com una estora es pot desplaçar sobre el terra que la suporta. L'acumulació d'evidències ha convertit la teoria de plaques en un fet científicament indiscutible, avalador de les idees de Wegener. Les plaques es van ajustant entre elles a cops de colze mentre els continents es van separant a una velocitat de 2,5 centímetres cada any.

La Terra només triga 24 hores a girar completament sobre ella mateixa. Com a conseqüència, tenim una clara percepció sobre el dia i la nit, tot i que durant el dia res no fa preveure que es farà fosc. Semblantment, percebem clarament els canvis estacionals, perquè se succeeixen al llarg de només un any. Però els cicles o els canvis l'escala cronològica dels quals és molt superior, de l'ordre del segle o més, no ens resulten fàcilment perceptibles. Per això no percebem la cadència multisecular amb què es mouen les plaques i se separen els continents, de manera que ens sorprenen els terratrèmols i les erupcions volcàniques. No són més que els esperables grinyols i tremolors subsegüents al fregadís entre les plaques.

La placa del Pacífic i algunes altres menors topen amb les plaques nord-americana, filipina i australiana justament tot al llarg de la costa d'Amèrica, del Japó, de les Filipines i de Nova Zelanda. És l'anomenat cinturó de foc del Pacífic, escenari de constants terratrèmols i erupcions (el 75% dels volcans actius del planeta i el 90% dels terratrèmols). ¿Com és que s'hi concentra tanta població? ¿Per què els humans triem per a viure aquests indrets provadament perillosos?

Els humans cerquem les interfícies, perquè són seu de diversitat i oportunitats de tota mena. No n'hi ha cap de tan seductora com la litoral, per això la població tendeix a concentrar-se a les ribes marines. Ser prop del mar per on durant segles hem viatjat amb molta més facilitat que a través dels continents ha estat i és un avantatge comercial, i per tant econòmic, de primer ordre. La pega és que els límits de la placa del Pacífic coincideixin amb les línies de costa. La placa africana i la sud-americana, en canvi, topen al bell mig de l'Atlàntic, en una de les anomenades dorsals oceàniques; a través de l'Índic n'hi ha una altra. Cap problema, en aquests casos, doncs. Però el cinturó de foc del Pacífic és letal.

No és que japonesos, indonesis, xilens o californians cerquin el perill, és que el seu litoral és així. No poden anar enlloc més. Per això estan fatalment exposats a erupcions, terratrèmols i tsunamis. El cas del Japó és extrem. La costa sud-oriental coincideix amb el contacte de la placa filipina i l'euroasiàtica, mentre que la costa nord-oriental es troba a escassos quilòmetres del contacte submarí entre la placa pacífica i la nord-americana, justament la interfície que originà el devastador terratrèmol del dia 11 de març darrer, amb el subsegüent tsunami, encara més destructiu.

També pot desconcertar la dèria de moltes comunitats a instal·lar-se als raiguers dels volcans. No resulta tan sorprenent quan es constata l'elevada fertilitat de la majoria dels andosòls, és a dir, dels sòls originats en èpoques pretèrites a partir de materials volcànics. Els andosòls (del japonès ando, que vol dir negre, el color d'aquestes terres) són rics en fòsfor i altres nutrients usualment escassos. Els pagesos troben les terres més fèrtils al peu dels volcans i per això han propendit secularment a instal·lar-s'hi. Una altra fatal coincidència.

La fertilitat dels andosòls i els horitzons pesquers i comercials de les ribes marines han concentrat població al peu dels volcans i al llarg de tot el litoral del Pacífic, indrets pròspers, però alhora perillosos. En menor mesura, ha passat el mateix a les ribes meridionals de la Mediterrània, on coincideixen la placa africana i l'eurosiberiana: d'aquí vénen els freqüents terratrèmols d'Andalusia, migjorn d'Itàlia o Turquia, per exemple. Per la vida es perd la vida, diu la dita. Viure mata.

Ramon Folch, ¿Per què vivim a prop del perill?, El Periódico de Catalunya, 16/03/2011