Un debat que encara continua: les relacions natura/cultura.
Que la globalització no és un fenomen contemporani es demostra pel fet que, només quinze dies després de la catàstrofe, per París ja circulaven còpies impreses de la Relation véritable du tremblement de terre arrivé à Lisbonne, que no dubtava a explicar la tragèdia amb tots els detalls escabrosos. Un dels lectors més colpits per la Relation va ser Voltaire.
Per Voltaire el terratrèmol de Lisboa demostrava que la naturalesa és dolenta. En efecte, què podien fer els inermes éssers humans contra un poder tan devastador i alhora tan imprevisible? La humanitat està en mans del destí, i només l'atzar salva o condemna. Gairebé d'immediat, però, Rousseau va escriure una rèplica contra els arguments de Voltaire. Per Rousseau, el culpable és l'home, i no la natura. Un terratrèmol, i tan violent, no era previsible, d'acord. Però una mortaldat tan elevada havia d'atribuir-se a l'insà costum de viure amuntegats, en edificis mòrbids i sense condicions de seguretat. D'altra banda, seguia Rousseau, moltes víctimes ho van ser de la seva cobdícia: tot i els primers avisos, molts lisboetes no van fugir a temps; massa enfeinats a carregar les seves riqueses, van ser sorpresos pels incendis o el tsunami. Si els homes haguessin gestionat adequadament la seva existència, el terratrèmol hauria causat uns danys insignificants.
El terratrèmol del 1755 va encetar un debat que encara perdura: el de les relacions natura / cultura. I és prou enervant constatar com, avui en dia, les posicions voltarianes i rousseaunianes es mantenen gairebé inalterables. N'hi ha prou amb sentir les tertúlies que ha generat el drama de Fukushima. Pels partidaris de l'energia nuclear, l'accident era del tot imprevisible. Una de les tècniques nuclears més segures és la japonesa, asseguren, i un incident aïllat no ens hauria de fer replantejar tot un model energètic. Pels detractors, el mateix tsunami posa en evidència que l'energia nuclear genera uns riscos inassumibles.
Mirin, jo no en tinc ni idea en matèria de seguretat nuclear, però després de Fukushima no tinc més remei que donar la raó als crítics. Per una punyetera casualitat, aquests dies m'estava llegint un llibre, El espejismo nuclear , de Marcel Coderch i Núria Almiron. La primera edició és de setembre del 2008, és a dir, fa gairebé tres anys, i a la pàgina 102, tot parlant dels riscos, diu: " El segundo motivo de preocupación radica en las consecuencias del cambio climático, que pueden afectar a los mecanismos de refrigeración de las centrales nucleares: todas ellas están ubicadas cerca del mar o en la orilla de un río, de donde extraen el agua que necesitan para su refrigeración; eso las hace especialmente sensibles a tsunamis o terremotos ".
Mirant enrere costa de creure. De debò ningú s'havia aturat a pensar que un país amb tantíssima activitat sísmica com el Japó podia patir una catàstrofe nuclear? Sí, evidentment. Però els partidaris de les centrals nuclears sempre tindran a favor dos arguments. El primer és irrefutable i anul.la el passat: avui en dia les centrals nuclears són més segures que mai. D'acord, però sigui com sigui continuen passant coses. I, quan passen, els partidaris de l'energia nuclear invoquen el segon argument de l'arsenal, és a dir, Voltaire: el que ha passat era imprevisible. Genial.
Si ho he entès bé, el principal motiu per mantenir les nuclears és de caire econòmic: sense nuclears no tindríem prou energia per funcionar. Quan sento això miro un mapa, i constato que Catalunya és un país petit. Si una central peta, encara que només sigui una vegada, ens quedem sense país per al proper milió d'anys.
Això sí, un minut abans que tot exploti, un minut abans de l'apocalipsi, estarem mirant la tele, per on sortirà un polític dirigint a la nació "un missatge de tranquil.litat". I aleshores tothom sabrà, sense marge per al dubte, que tot està definitivament perdut.
Albert Sánchez-Piñol. Un missatge d´intranquil.litat, Ara, 19/03/2011
Comentaris