"jo sóc el meu cos".

El debat sobre la manera com es relacionen cos i ànima porta desenvolupant-se durant mil•lennis i tradicionalment ha tingut aquesta denominació (Cos / ànima). Almenys fins a l'època contemporània, en què certament és més habitual parlar del problema cos / ment o, més recentment, cervell /ment. Però mentre "ment" o "psique" són termes del tot secularitzats, propis del llenguatge científic, asèptic, avaloratiu, "ànima" remet a una concepció moral, espiritual (sovint a una concepció religiosa, encara que no de forma necessària) i, sobretot, singularizant de la persona: s'entén com allò que la fa única, valuosa. (...)

Una vella discussió, sí. Si cos i ànima són dues substàncies totalment diferents, com és que una pot influir o modelar a l'altra? Aquest és problema al qual s'han enfrontat totes les solucions dualistes, des de la tradició órfica i platònica a la cartesiana. Les solucions monistes, però, no deixen de suscitar interrogants de dificultat similar. Dels dos possibles tipus de monisme (el materialista, que nega l'existència de l'ànima immaterial, i el espiritualista, que veu en el somàtic la manifestació exterior de la realitat única espiritual), el que més força té actualment és, sens dubte, el primer. Són avui nombrosos els científics que identifiquen la "ment" amb el cervell, descrivint els processos cognitius i sensitius com meres activitats del sistema nerviós. Reduir els processos mentals a processos cerebrals no acaba, però, de ser molt explicatiu. Segueix bategant aquí un fons misteriós que es resisteix a les teories monistes no menys que a les dualistes.

Realment, una solució com la aristotèlica-tomista, que escapa a l'estricta dicotomia dualisme-monisme, sembla encaixar millor en l'assumpte que ens ocupa. Segons la teoria aristotèlica, l'ànima és la que dóna forma al cos, que és pura matèria. És a dir, el cos no es més que potència -pot ser d'una manera o una altra- que ha de ser determinada (passar de la potència a l'acte, prendre una forma concreta) per l'ànima. Cap de les dues substàncies, ni cos ni ànima, és completa en si mateixa, sinó que es complementen, de manera que, per Aristòtil, no pot existir l'una sense l'altra, i ambdues moren alhora. La versió cristiana d'aquesta teoria, de la mà de Sant Tomàs, suposarà un canvi decisiu, encara que mantindrà la idea fonamental: l'ànima dóna forma al cos, l'anima i el individualitzades, sí, però ara apareix com una substància que sobreviu al cos, és a dir, una substància incorruptible i immortal que se separa de la matèria corporal a l'hora de la mort.

Si bé en la tradició cristiana aquesta visió continua sent fonamental, en la modernitat laica ha primat el dualisme que reinstaura amb vigor Descartes al segle XVII. Cos i ànima serien dues substàncies completes, diferents i separades. El primer seria pura extensió (res extensa) i es mouria per causes merament mecàniques, mentre l'ànima -a partir d'ara, més aviat la ment, o més en concret, la consciència- seria pur pensament (res cogitans). Aquesta visió ha portat, entre altres coses, a un tractament mèdic-científic mecanicista del cos ia una visió de la raó i el pensament com absolutament desencarnats i despersonalitzats.

Sens dubte, la modulació cartesiana ha tingut una influència decisiva en aquest tema, si bé el segle XX es caracteritza també per la consistència de les veus que li han fet front, tant des de l'àmbit de les ciències com des del camp de la filosofia. En l'àmbit mèdic, cada vegada està sent més comú l'intent de superar aquesta tradició dualista, definint l'home com una unitat psicofísica, percebent en la seva integritat, sense fragmentar en parcel•les físiques o psíquiques. En el camp filosòfic, d'altra banda, s'han desenvolupat corrents que han posat en solfa la tradició racionalista del pensament desencarnat, pura abstracció sense ancoratge a la corporalitat situada i concreta.

La principal d'aquests corrents ha estat la de la fenomenologia i la filosofia existencial que, en la primera meitat del segle XX, amb autors com Marcel, Sartre o, sobretot, Merleau-Ponty (als quals caldria afegir també Ortega i Gasset), van corregir als grans mentors com Husserl o Heidegger (i, per descomptat, al mateix Descartes), subratllant la corporalitat de l'existència humana. Aquests autors van passar de pensar el cos com a objecte o exterioritat mecànica a pensar el cos subjectiu, el cos propi, el cos fenomenològic o vivencial (el que Ortega anomena el "intracós"). Aquesta experiència del propi cos mostraria, segons Marcel, la fusió o indistinció entre el cos i el jo, fins al punt que seria més exacte dir jo sóc el meu cos que jo tinc un cos.

Belén Altuna, Una historia moral del rostro, Editorial Pre-textos, Valencia 2010