La cara com a finestra de l´ànima.

Jo tinc un rostre, o seria més exacte dir que jo sóc un rostre.

Amb la cara fem la més quotidiana de les metonímies: prenem una part pel tot, és a dir, la cara per la persona. En el meu document d'identitat apareix una foto: aquesta sóc jo, al mirall ovalat del bany apareix una cara: aquesta sóc jo. Se suposa que tinc un cos complet, una esquena, una maquinària d'òrgans, però això és superflu, se suposa que tinc una biografia, una reguitzell d'actes i omissions que han anat formant el meu lloc al món, però això també és un afegit: la de la foto, la del mirall ovalat sóc jo. El rostre em representa, em agradi o no.

I és que la persona en la seva integritat -això que abans es deia en cos i ànima- es concentra o es contreu a la cara. Actuem com si aquí estigués condensat, abreujat, suggerit tot el que som, des de la nostra irrepetible individualitat fins a la nostra pertinença a algun conjunt d'éssers, a l'espècie humana, en darrer terme. Així que més et val portar bé amb la teva cara, acceptar-la, dir: "Sí, aquest sóc jo", o bé "Això és el que sóc". No tindràs més remei que adaptar-te a ella, aguantar, claudicar, reconèixer-te, com et reconeixen tots els altres.

La conjunció entre ser i semblar és una de les columnes vertebrals de tota la docta tradició metafísica, si bé els seus desconcertants disjuncions no han estat menys estudiades. Aquestes són també una experiència habitual en el tracte humà, i el refranyer popular està quallat d'aquestes sàvies advertències: "Les aparences enganyen "," Llop amb pell de xai "," Dimoni amb cara d'àngel", etcètera. Del mateixa manera, la sentència llatina clàssica In facie legitur homo, "A la cara es llegeix a l'home", ve contrastada per aquella altra de Juvenal: Frontier nulla fides, una cosa així com "No ens hem de fiar de la cara".

Però aquest tipus d'advertències, en les seves versions cultes o populars, en última instància no fan sinó confirmar quina és la tendència general: fiar-se de les aparences. I és que sembla lògic creure que hi ha, que ha d'haver, una continuïtat entre interior i exterior, és a dir, entre ser i semblar. Necessitem creure que l'espiritual i el material estan units, que una cosa modela l'altre en el seu moviment, en el seu esdevenir. Necessitem creure que, en general, l'aspecte exterior (i especialment, la cara, la nostra part més exposada i expressiva) delata, revela el ser interior, l'ésser veritable. Si no ho creguéssim així, si penséssim que ambdues coses -exterior i interior, físic i psíquic- no tenen res a veure entre sí, que no hi ha cap correspondència entre ambdues, acceptaríem un estat de coses esquizofrènic. Però és que l'experiència quotidiana ens ho confirma en general: l'aparença exterior, i especialment la cara, i en especial els ulls, són una finestra, un teleobjectiu cap a l'interior, cap a les veritables intencions, desitjos i pensaments d'aquesta persona.

Quan els fets ens desmenteixen la primera impressió que, de manera més o menys instintiva, hem obtingut d'una persona (per exemple, basant-nos en què té "cara de bona persona"), solem atribuir o bé a un error d'apreciació, és a dir, a la nostra mala lectura, o bé a la seva capacitat de dissimulació i engany facial, que aquesta persona té "dues cares". En aquest segon cas, elaborem ja un judici negatiu sobre aquest subjecte, i interpretem aquesta doble faç com una perversió del principi general de la cara com a font fonamental d'informació no lingüística sobre les intencions i la identitat -sobre la moralitat, al cap i a la fi- del subjecte.

És a dir, excepte en el cas dels actors, en els que apreciem en gran manera i aplaudim que fingeixin i que deixin les seves cares als personatges (però sempre i quan sapiguem que estan actuant, que no és sinó un engany consentit per part de l'espectador), d'una banda, i en el cas de les situacions socials en què, per civisme o cortesia, es requereix posar bona cara, una cara neutra o una cara de circumstàncies, i en el que per tant es valora que sapiguem posar la cara que es considera diplomàticament adequada per a l'ocasió (casos culturalment tipificats de dissimulació o inatenció social), de l'altra, tots tendim a reprovar l'engany facial. Fins i tot la mera opacitat facial, la rigidesa expressiva del rostre, deguda a l'extrem autocontrol gestual de la persona impassible o, en casos extrems, a la malaltia del Parkinson, crea una gran incomoditat a la gent que s'enfronta a aquest aspecte emmurallat, i que tendeix a presumir en la persona una correlativa pobresa emocional.

Belén Altuna, Una historia moral del rostro, Editorial Pre-textos, Valencia 2010