El primer mirall són els ulls dels altres.

... la tendència a llegir els rostres és una inclinació natural, universal, que sense cap mena de dubte vindrà dels nostres orígens: els nostres primers avantpassats necessitaven saber de qui es podien fiar i de qui no. Com ens segueix passant a nosaltres, és clar. El fet que l'ésser humà es fes bípede facilità les trobades cara a cara on les mirades es creuen i es parlen. De fet, la hipòtesi antropogenética en què coincideixen els experts és que el nostre rostre es va fer barbamec, va perdre la pelussera característica d'altres homínids i simis, perquè els altres puguin llegir. Perquè les cares llises amplien enormement el vocabulari facial, fan més clars, subtils

i variats els missatges: faciliten el camí per a les criatures hipersociales que som. Com resumeix Peter Sloterdijk, "per l'obertura de la cara -més que per la cerebralització o la formació de la mà- l'home es va convertir en un animal obert al món o, el que importa més aquí, obert al proïsme ". El cas és que els humans tenim més músculs facials que cap altre animal sobre la terra: vint-i-dos en cada costat. I això ens porta a la impressionant capacitat de generar més de 10.000 expressions facials, és a dir, a la possibilitat de transmetre als nostres congèneres una informació d'una varietat i una subtilesa expressiva extraordinàries.

La nostra habilitat per a comprendre aquestes expressions i, més important encara, per fer judicis i prediccions d'actuació de més llarga durada basant-nos en els trets facials (i corporals) i en la forma de mirar de la persona que tenim davant, és fruit d'una tendència instintiva i universal, de clara utilitat evolutiva. De fet, en la majoria de les llengües hi ha una expressió l'estil de "L'hi he vist a la cara" o "en els ulls", o també "El porta escrit a la cara "o" al front ". La metàfora de la lectura és, de fet, una de les més usuals a l'hora de referir-nos al desxiframent del rostre. Així que tots cada dia "veiem" o "llegim" el caràcter, l'estat anímic, les intencions, el pensament en molts rostres que tenim davant. Fins i tot quan ens mirem al mirall. Però aquesta història, la del moment autoreflexiu que suposa enfrontar-se amb el propi rostre al mirall, és cronològicament molt posterior a la d'enfrontar-nos les cares dels altres. Els miralls de total nitidesa no van començar a generalitzar fins al segle XIX, en canvi, aquest primer mirall que són els ulls dels altres, aquesta comunitat interfacial, sí que és consubstancial al gènere humà des dels seus orígens.

Belén Altuna, Una historia moral del rostro, Editorial Pre-textos, Valencia 2010