La ciència és més pregunta que no pas resposta.

Suposem que coneixem una veritat científica (A) i que un dia resulta que observem una realitat que la desmenteix (no A). ¡Contradicció! La ciència no pot ser incoherent. La ciència, per mètode, no accepta una veritat i la seva negació al mateix temps. Cal prendre una decisió: o canviem la nostra manera d'observar o canviem la nostra manera de comprendre. És el principi dialèctic entre la comprensió de la realitat i la realitat mateixa. En ciència, les contradiccions no s'amaguen sota la catifa, no s'ignoren, no es maquillen, no es dissimulen, no es disculpen, no s'ajornen… ¡es tracten! Gràcies a elles, la ciència avança. Per això, quan un científic es troba amb una contradicció entre teoria i experiència, comença a salivar de gaudi intel·lectual. Una incoherència pot ser un presagi de nou coneixement. En publicitat es fa servir molt l'expressió «això està científicament demostrat» com donant a entendre que la ciència no comet errors. No és fàcil trobar una frase tan trufada de malentesos. La ciència avança gràcies a l'error. En general, un científic es passa tot el dia equivocant-se i, quan deixa de fer-ho, llavors és probable que publiqui un article rellevant.

Un científic sorprès per una contradicció entre el que creu i el que veu s'assembla a un caçador alertat per un cruixit furtiu entre la malesa. Els músculs es tensen, el polze retira el fiador i l'índex acaricia el gallet. La bala que desfà una contradicció es diu nou coneixement, just el que demostra que la incoherència només és aparent. No és fàcil desfer contradiccions. Com més complexa sigui la realitat, més gran és el repte.

La naturalesa és una bona font de sucoses contradiccions. Un cas ben curiós i alhora molt general és la relació entre depredador i presa. El cas és, efectivament, molt general, ja que qualsevol animal es defineix bé per la seva obsessió per menjar i per la seva gran il·lusió per no ser menjat. El comportament de la presa es forja més aviat a cop de selecció natural. L'evolució castiga els errors i acumula els encerts. Una presa no n'aprèn dels errors propis, en qualsevol cas dels errors dels depredadors. La principal diferència entre depredador i presa és que el depredador pot fallar més d'una vegada. Només necessita una resta d'energia i que no se li escalfi gaire el cervell. Els depredadors es forgen per selecció natural i cultural, les preses gairebé només per selecció natural. Però el que està clar és que depredador i presa tenen interessos oposats. Al depredador li interessa caçar, a la presa li interessa no ser caçada. Es diria que tot el que afavoreix l'un perjudica l'altre. ¿Tot?

Els depredadors són més aviat solitaris, mentre que les preses se solen agrupar en bandades. La bandada (o el banc de peixos) consisteix en una alta concentració d'individus en l'espai. La pregunta clau és: ¿a qui beneficia més la idea, al depredador o a la presa? Un individu dins de la bandada té més defensa que un individu solitari. Fora de la bandada, la presa és una opció única, és l'únic cas favorable i a més a més és l'únic possible. La probabilitat de ser escollit com a blanc és un sobre un: és la certesa. Dins del ramat, en canvi, una particular presa és un cas favorable entre, posem, 10.000 de possibles. La probabilitat de ser devorada baixa ara moltíssim: un cas favorable entre 10.000 de possibles. Conseqüència primera: la bandada afavoreix la presa. Mirem ara amb ull de depredador. Es diria que la bandada li dóna més opcions perquè, al concentrar les preses en l'espai, pot escollir la més feble o, simplement, pot atacar a ull. És el fonament d'aquest aforisme lleument cínic: una zebra no ha de córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres. O sigui, conseqüència segona: la bandada també afavoreix el depredador. ¿Com? ¿La bandada afavoreix tant el depredador com la presa? Depredadors i preses tenen una cosa en comú: tots dos volen sobreviure. Però la supervivència d'un és a costa de la de l'altre. ¿Contradicció? Intentem desfer la contradicció, no sigui que amb ella obtinguem nou coneixement.

Siguin quins siguin els comportaments, en general tot depredador acabarà menjant una presa i alguna presa acabarà sent abatuda per un depredador. ¿Què aporta, llavors, una innovació anomenada bandada? Si les preses van en grup, el depredador inverteix menys energia per perseguir i fer caure la seva presa, mentre que la presa malgasta menys energia per intentar evitar-ho. És veritat que moltes altres preses del grup en gastaran una mica solament per espantar-se, però l'ensurt dura molt poc si no ets l'escollit. La comprensió termodinàmica no sona malament: el concepte bandada interessa la selecció natural perquè redueix l'energia de la interacció depredador-presa.

La ciència és més pregunta que no pas resposta, més dubte que convicció i més negació que afirmació ¿o no?

Jorge Wagensberg, La bandada, El Periódico de Catalunya, 12/03/2011