La meva relació amb l'uniforme escolar, sense arribar als límits de depravació dels japonesos obsedits amb les faldilles curtes i els mitjons arran de genoll, s'acosta al fetitxisme. Per entendre'ns, em vaig enamorar abans de la roba, de l'objecte, que de la noia. Parlo, per descomptat, de fa molts anys, del segle passat, quan jo era un noi sense gaire vida social, atuït i melancònic, que espiava rere els finestrons del pis on vivia les passejades contínues de les nenes d'un col·legi de monges amunt i avall de la Rambla. Vaig viure la il·lusió de l'enamorament i la desgràcia del rebuig (¡de fet, ella encara no sap que em va rebutjar!), però en realitat resulta que vivia pendent de l'uniforme de color blau i d'una sola peça, un vestidet, que ella i les seves amigues lluïen amb una despreocupació que encara no sé si era real o fingida.
Té raó la meva veïna Riverola quan diu que els problemes reals del sistema educatiu no rauen en la voluntat esteticista i homogeneïtzadora que ara sembla obsedir el Govern. A més, en aquesta polèmica i absurda promoció del fetitxisme, Duran i Rigau s'obliden d'un detall. ¿Però que no ho veuen, que els nens i les nenes ja hi van, d'uniformats? Repto pares i mares a plantar-se a les cinc a la sortida de l'escola perquè distingeixen el seu fill d'entre la colla d'adolescents que l'envolten i que van vestits com ell. Perdrien l'aposta. O l'endemà d'una victòria del Barça. ¿Són o no són un conjunt homogeni?
J.M. Fonalleras, Promoció del fetitxisme, El Periódico de catalunya, 30/03/2011
Comentaris