A favor d´una democràcia d´adversaris.

by Max

No defenso pas un pluralisme sense fronteres, ni que totes les demandes puguin formar part d’aquest espai agonístic. Insisteixo molt en el fet que entre els adversaris cal –i aquesta és la diferència entre enemic i adversari– allò que anomeno un consens conflictual, és a dir, una base de consens. Si no hi ha cap terreny simbòlic comú, llavors no hi ha possibilitat d’entrar en cap tipus de diàleg agonístic en el discurs.

El consens conflictual l’entenc com un acord sobre els principis ètico-polítics, que són els que caracteritzen la democràcia pluralista –llibertat i igualtat per a tothom–, però com un desacord sobre la seva interpretació i el seu terreny d’aplicació. Molta gent pot estar d’acord en la igualtat i la llibertat per a tothom, però cadascú entén de manera completament diferent quin tipus de llibertat, quin tipus d’igualtat i també aquest “tothom”, perquè el “tothom” sempre té fronteres. És clar que hi ha persones que se situen definitivament fora de l’espai agonístic, perquè no accepten els principis ètico-polítics: els terroristes, els fonamentalistes –així el petit grup que vol establir una república islàmica a Anglaterra– o alguns grups neonazis. Aquests són enemics, no pas adversaris. Vull dir que no els reconeixerem el dret a defensar la seva posició en l’interior del marc democràtic; simplement no, no hi tenen lloc. A diferència dels que no posen en dubte la base mateixa del pluralisme democràtic, els enemics no poden ser reconeguts en nom del pluralisme.

Seguint el raonament que he plantejat fins ara, l’enemic no serà un enemic de l’esquerra, sinó del sistema pluralista democràtic. És a dir, els enemics de l’esquerra haurien de ser també els enemics de la dreta; els grups terroristes, per exemple, són enemics tant del PSOE com del PP. En un règim democràtic, els partits han de tractar-se com a adversaris, no com a enemics. La mateixa acceptació de les eleccions és una mostra que tu acceptes que els teus oponents defensin el seu punt de vista. El sistema democràtic funciona sobre la base de reconèixer l’altre com a adversari.

En realitat, hi ha tres formes de concebre la manera de relacionar-se amb el conflicte; fins ara hem parlat de dues, que són l’antagonisme i l’agonisme, però també hi ha la concepció liberal, que simplement entén la política com un joc entre competidors, com un terreny neutral en el qual no s’accepta o no es reconeix que tot ordre és un ordre hegemònic que està estructurat per relacions de poder. Per a la concepció liberal, la política simplement és una competició entre elits –un terme de Schumpeter–, que consisteix a tractar de veure qui ocupa els llocs del poder. Aquest és el model de la democràcia que ha esdevingut dominant després de la Segona Guerra Mundial; arribes, guanyes les eleccions i ocupes el poder, i després hi arriba un altre…

En general, la gent creu que la democràcia implica la possibilitat d’alternance, un partit governa i després governa l’altre, i un altre. Per a mi, una autèntica democràcia implica la possibilitat d’alternatif, quan optar per un partit pot canviar les coses. Aquesta és la diferència entre alternança i alternativa. El problema de l’esquerra és que ha arribat a acceptar i interioritzar aquesta concepció liberal de la política, i per això finalment no hi ha cap diferència fonamental entre els projectes de centredreta i de centreesquerra. Recordo que durant la campanya presidencial de França el 2002 feia broma amb els meus estudiants sobre el fet que la diferència entre el programa de Lionel Jospin –que havia declarat que no defensava el projecte socialista– i Jacques Chirac era la mateixa que entre la Coca-Cola i la Pepsi-Cola. A mi, com a tothom, em va provocar un xoc veure aparèixer a la televisió la cara de Le Pen com el segon candidat més votat. Però en realitat no em va estranyar, perquè era una justificació de tot el que jo havia dit en un pla teòric: quan els partits democràtics no ofereixen una possibilitat real d’escollir i no tracten de mobilitzar a través de projectes realment diferents, són els partits populistes de dreta els que guanyen.

Chantal Mouffe, "El pluralisme va lligat a l´acceptació del conflicte", entrevista realitzada per Enrique Díaz Álvarez, Barcelona Metrópolis, octubre-desembre 2010
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=438