Kant, una solució tràgica al problema de la felicitat
 |
| Immanuel Kant |
I
Aquestes frases són de l’escriptor argentí José Luis Borges que vaig descobrir fa un temps a X (Twitter). Repensant en tot el que he viscut, en el que estic vivint i en el que espera si la mort no interfereix, em fa pensar que han hagut de ser innombrables els moments en què m’he sentit viure al paradís, malgrat que no recordo massa què va passar i quan va passar. Suposo que serà perquè perquè els moments dolorosos pesen més en la meva memòria que els alegres. Estic tan poc preparat per aprendre dels moments dolços.
Com han estat aquells moments, alguns d’aquells que recordo, els més recents? No tinc paraules per descriure’ls, tal vegada per la seva espontaneïtat, pel fet que no estan regulats per cap fórmula general, ni autònoma ni heterònoma, o perquè arriben sense avisar. Són moments de lucidesa i alegria en què totes les obligacions, deures, pensaments negatius s’esvaeixen i només queda una sensació de impertorbabilitat, semblant a la descrita per les antigues escoles morals gregues o les filosofies orientals. No necessito de res, ni tan sols sento l’obligació de ser feliç. La noció del temps sembla aturar-se. Són els instants que un voldria repetir, pels que val la pena continuar existint. He de confessar que per arribar a aquests estats no em cal cap tipus d’esforç, ni de cap suport, ja sigui químic, orgànic o espiritual. Confesso que tinc una facilitat tan increible per autoestimular-me que de vegades em sorprenc a mi mateix i alhora preocupa molt als que m’envolten. Algú m’ha dit que és una forma de dèficit d’atenció no diagnosticada i tal vegada desconeguda. Algun tipus de curtcircuit cerebral, suggereixen. Un neurotransmissor que s’ha fos, potser. Què t’has fumat? Què t’has pres?, em pregunten. Això em pot passar al mig d’una reunió, és una cosa que escapa al meu control. Malauradament, igual que ha aparegut desapareix i així tornen de nou a afectar-me les obligacions, els horaris, una agenda molt plena, els missatges del whatsapp ... És aleshores quan em sento veritablement expulsat del paradís.
La proposta moral de Kant em sembla que és una solució tràgica a la qüestió de la felicitat. D’una banda, ens diu que no estem fets per viure al paradís i d’altra, no podem deixar de desitjar-ho. Kant ens diu que en un principi que quan ens decidim fer una acció moral ens hem d’oblidar de la felicitat, ens hem de concentrar únicament en actuar seguint el que dictamina una bona voluntat. Aquest és el bé suprem. Totes les altres possibilitats, les virtuts platòniques, l’afany de poder, la fama, els diners, la salut, només són principis relatius, mitjans per aconseguir altres coses, fins i tot poden ser utilitzats per fer el mal. Moltes altres morals l’han considerat la felicitat el principi suprem. Però si de veritat volem constituir una moral basada en el respecte a la raó, la felicitat resulta problemàtica. D’altra banda, la felicitat és un concepte difícil de concretar, és un concepte difús i capriciós, pertany a l’àmbit fenomènic, però no hi ha cap regularitat que em serveixi per preveure la seva aparició. En aquest sentit la raó humana demostra sovint que no està feta per a la felicitat i en aquest àmbit l’instint i la intuïció són molt més eficients que ella. Ni sap programar-la, ni citar-la ni tan sols invocar la seva compareixença. La felicitat, diu Kant, està en mans de l’atzar i en el cas que una bona acció estigués premiada amb la felicitat hauria de considerar-se més un regal inesperat, un efecte col•lateral, que el resultat d’una acció racionalment premeditada. La felicitat és una cosa esmunyedissa, que no es pot capturar ni amb l’ajut d’un “atrapasueños”. Per això, Kant arriba a la conclusió que ens hem de conformar-nos amb la bona intenció de les nostres accions.
Tanmateix, quan Kant diu que tot i que les accions dels que s’han afanyat a ser virtuosos no asseguren la felicitat, aquests els queda el consol de ser dignes d’ella. No sé si això és massa convincent i com a recompensa veritablement sembla una mica ridícula. Ser el guanyador moral en un món en el que vivim no serveix de res. Com veient molts cops en el futbol, no sempre guanya l’equip que millor juga. I això funciona també en la resta de la vida. Quantes són les persones que viuen com a reis i són una colla de pocavergonyes? Quantes persones es desviuen per ser honrades i no aconsegueixen res a la vida? Són mereixedors de la felicitat però no aconseguiran mai entrar al paradís si no és per la porta de darrera. Potser aquesta és la seva única esperança, però abans de caure en la desesperació millor seria esperar al que diu Kant sobre l’esperança.
II
Com hem vist en paràgraf anterior, ser bona persona depèn de les nostres forces, ser feliç, en canvi, depèn de factors que no controlem. La moral kantiana no és una teoria sobre com ser feliços, sinó sobre què hem de fer per a ser dignes de la felicitat. Tanmateix, després d’haver aconseguit això, què ens impedeix esperar gaudir d’ella?, podem preguntar-nos.
“Què puc esperar?” és una de les tres preguntes cabdals de la filosofia que apareixen a la Crítica de la raó pura, juntament amb altres dues: “Què puc conèixer?” i “Què he de fer?”. Kant, per tant, distingeix clarament el que he de fer d’allò que em resulta lícit esperar tan bon punt he actuat conforme a la llei moral. La persona virtuosa que s’ha fet digna de la felicitat sembla que a més té dret a esperar un món millor. No es conforma amb un premi de consolació, li cal somiar que el final feliç de les pel•lícules de Hollywood en la vida real és possible. I sembla que malgrat el seu antieudemonisme militant finalment Kant es fa ressò d’aquesta necessitat humana per completar la seva moral. Com cantava Labordeta: “Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”.
Com aquesta meta l’ésser humà no la pot aconseguir per ell sol, li cal l’ajuda d’un ésser amb un poder i una saviesa superior que l’acompanyi i li doni prou confiança per a no defallir en l’assoliment d’aquest propòsit. Aquest ésser és Déu. Serà ell el que li ajudi a aconseguir el que Kant anomena Bé Suprem, la conjunció ideal entre virtut i felicitat, l’horitzó utòpic de tota moralitat.
Kant sosté que, tot i que tot no es pot conèixer a Déu mitjançant la raó teòrica, la creença en Déu és necessària per a la realització del Bé Suprem. És el que Kant anomena fe racional, anomenada així perquè no prové de la revelació divina, sinó de la raó humana, que no pot basar-se en proves científiques, sinó en les exigències de la mateixa raó. L’existència de Déu es postula com una condició perquè la moralitat tingui un final últim i coherent. Déu, per a Kant, es dedueix de l’ètica, no a l’inrevés. Aquest Déu no és un Déu omnipotent que imposa uns manaments, ja que el mateix Déu ha de sotmetre’s a les lleis morals que també sotmeten els humans. Déu no pot anar contra l’imperatiu categòric, no pot utilitzar els humans com a simples mitjans. Déu es converteix, així, en un servidor dels homes, en una mena de “coaching” moral amb qui es conversa com si fos l’home que sempre ens acompanya i al que esperem que un dia se’ns aparegui per poder parlar directament amb Ell, com diuen els versos de Machado , però sobretot és qui ens guia i dona ànims per perseverar en el camí cap a “esa hermosa mañana que ni tu, ni yo, ni el otro lleguemos a ver”. Labordeta de nou.
Mentrestant, sense voler, mentre espero aquest moment, aturo aquestes divagacions i em deixo endur dolçament pel ritme suau d’una melodia que em surt per art de màgia de dins. Deixem-nos d’històries, potser hauríem d’acceptar que això és el que més a prop estem d’un paradís a la terra.
Comentaris