APÈNDIX LLIBRE I DE L’ÈTICA D’SPINOZA (Resum)

APÈNDIX LLIBRE I DE L’ÈTICA D’SPINOZA.

a) Resum del Llibre I sobre Déu.

b) Spinoza assenyala el més gran dels prejudicis humans dels quals deriven tots els altres: els homes acostumen a suposar que totes les coses naturals, com ho fan ells, segueixen un propòsit, un final. Encara més, Déu mateix dirigeix totes les coses del món cap el seu final. Spinoza marca una seqüència de la seva recerca:

1r. Cercarà la causa que explica perquè la majoria dels humans mostren aquest prejudici en el seus raonaments i les raons d’aquest èxit.

2n. Demostrarà l’error del seu ús.

3r. Demostrarà que d’aquest prejudici sorgeixen d’altres que afecten a diferents àmbits.

c) 1r. Comença ambdues evidències:

1ª que tots els humans es creuen que són lliures perquè són conscients del que volen, tot i que desconeixen les causes del seu voler.

2ª que tots els humans fan el que fan amb un propòsit, pel que es dedueix que pretenen conèixer sobretot les causes últimes, fins al punt que quan creuen haver-les trobat es queden tranquils, ja que no tenen motius per a seguir dubtant.

Troben, també, tant en si mateixos com les coses externes exemples que confirmen aquesta manera de pensar: la finalitats dels ulls és veure, les dents serveixen per mastegar, el mar per nodrir els peixos ... I com no són ells que han disposat el món d’aquesta manera i que tampoc les coses per si mateixes ho poden fer, atribueixen a algú la configuració de tot el que passa perquè funcioni per assolir alguna finalitat. Per tant, aquest algú o alguns poden ser divinitats que han organitzat la naturalesa per a què sigui útil i favorable als desitjos dels humans. Així van aparèixer les diferents religions que venen a ser formes diferents d’invocar al déus perquè les seves decisions no els perjudiquin. El prejudici, per tant, va donar lloc a la superstició, és a dir, a la creença que la naturalesa, els déus i els humans actuen de la mateixa manera, és a dir, d’acord amb uns propòsits prèviament establerts.

d) Tot plegat ha portat a un seguit de contrarietats: tot i que es creu que la naturalesa està organitzada per servir als interessos humans, resulta que de tant en tant apareixen fenòmens que contradiuen aquesta imatge: tempestes, terratrèmols, malalties ... Tot i així, la resposta humana és afirmar que aquests fets succeeixen perquè els déus estan enfadats a causa dels pecats humans, tot i que els beneficis i les desgràcies no distingeixen entre la gent pietosa de la impia. És evident que no hi ha prou amb això per fer canviar l’opinió humana. Per als humans els és més fàcil situar aquests fenòmens en l’àmbit del desconegut que rebutjar definitivament aquesta fàbrica d’errors i substituir-la per una altra. Com a excusa s’assumeix que la voluntat dels déus està molt per sobre de la intel·ligència humana. En canvi, les Matemàtiques ofereixen una altra noma de veritat. Les Matemàtiques tenen la particularitat de no tractar dels fins sinó de les essències i les propietats de les coses. Gràcies a elles ens hem pogut adonar de l’error de l’esquema finalista (teleològic) i, a més, podem trobar en elles una guia cap el veritable coneixement de les coses. 

e) 2n: Pretén aquí demostrar que la naturalesa no segueix cap esquema teleològic i que les causes finals només són “ficcions humanes”. Totes les coses naturals actuen amb necessitat eterna i amb suprema perfecció. La doctrina teleològica capgira totalment la naturalesa, ja que el que realment és la causa, el converteix en efecte, i a l’inrevès, el que és anterior a la naturalesa el fa posterior i el més perfecte el fa més imperfecte.

Dos arguments crítics al respecte:

1r (assenyala una primera contradicció) l’efecte més perfecte és allò que és produït immediatament per Déu, i les més imperfectes les que necessiten més causes intermèdies. El que es dedueix llavors de la doctrina teleològica és que les que Déu ha creat perquè aconseguís el seu propi fi, és a dir, les últimes, serien les més perfectes.

2n (assenyala una segona contradicció) si Déu actua per a un fi, con afirmen els teleologicistes, aleshores Déu desitja una cosa que no té i per tant Déu deixa de ser perfecte.

f) Els seguidors d’aquesta doctrina han inventat una nova manera d’argumentar: la reducció a la ignorància. Si passa alguna cosa, per exemple, es faran preguntes per les causes de les causes i així successivament fins arribar finalment a Déu i la seva voluntat, on trobaràs l’últim refugi, és a dir, en l’asil de la ignorància. Qui investiga les causes com a savi i no com a neci, acostuma a ser titllat d’heretgia per aquells que la gent ignorant creu que tenen l’exclusiva d’entendre el que és la naturalesa i la divinitat. Perquè aquests últims saben que si suprimeixen la ignorància, suprimeixen també l’admiració, i això ajuda a mantenir segura la seva autoritat.

g) 3r: Tan bon punt els humans es van convèncer que tot el que succeeix té un propòsit, van considerar que el més important de cada cosa és allò que més benestar i profit els proporciona. Per exemple, tot allò que condueix a la salut i a Déu, el van anomenar bé, i, al contrari l’anomenaren mal. D’altra banda, aquells que confonen la imaginació amb l’enteniment afirmen fermament que existeix un ordre en les coses. Anomenen ordre quan les coses es poden imaginar i recordar fàcilment i, desordre si succeeix el contrari, perquè allò que poden imaginar amb facilitat els és més agradable que el desordre (la confusió) que els produeix malestar, i d’aquesta manera sense aturar-se a pensar creuen que l’ordre és allò propi de la naturalesa quan en realitat és un producte de la seva imaginació. I van més enllà: diuen que Déu va crear tot amb ordre, i així, atribueixen inconscientment imaginació a Déu, com si Déu preveient tot això, hagués disposat totes les coses perquè els humans les poguessin més fàcilment imaginar.

h) I aquesta falsa atribució és l’origen d’altres nocions quan en realitat són simples maneres d’imaginar en el moment en què els sentits afectats de diverses maneres fa creure als ignorants que són propietats de les coses. Per exemple, anomenen a una cosa bona o mala, sana o pútrida segons són afectats per ella. Tot això explica perquè les persones discrepen en els seus judicis sobre les coses, al que a un li sembla bo a un altre dolent, el que un li sembla agradable a un altre el contrari. La raó és que cadascú fa dependre el seus judicis sobre les coses de la disposició particular del seu cervell, o més aviat, pren per realitats el que simplement són afeccions de la seva imaginació. Més que entendre les coses les imaginen. Ja que si les entenguessin – i d’això la matemàtica en sap molt- les coses serien igual de convincents per a tothom tot i que no ho fossin igual d’atractives. Això explica perquè hi ha tantes opinions com caps.

i) Conclusió: Tots aquells conceptes que la gent ignorant fa servir per descriure la naturalesa, són simples maneres d’imaginar i no diuen res de cert de la naturalesa de cap cosa, sinó tan sol de la constitució de la imaginació. 

Les paraules que utilitzem per designar les coses: la lletjor, la imperfecció, el mal, el desordre no designen la realitat de les coses sinó la manera com reacciona la imaginació a tot allò que li és desagradable o dificulta la satisfacció dels seus desitjos o plans. 

Tot això suscita dues preguntes:

1ª pregunta (una teodicea): “Si totes les coses es dedueixen de la necessitat de la naturalesa perfectíssima de Déu, ¿d’on han sorgit tantes imperfeccions com hi ha a la naturalesa?”

1º resposta: El que les coses realment són no depèn de com afecten als sentits humans ni si perjudiquen o beneficien als humans. El que les coses són s’ha de valorar exclusivament per la seva naturalesa i potència. (El que nosaltres anomenem “imperfecció” és simplement la nostra incapacitat de veure la totalitat del sistema. La naturalesa no està obligada a seguir els nostres desitjos d’ordre i bellesa)

2ª pregunta: “Per què Déu no va crear a tots els humans perquè es guiessin només per l’ús de la raó?”

2ª resposta: no és correcte respondre que l’imperfecte existeix perquè Déu no va disposar de prou matèria per fer-lo perfecte (totalment racional), sinó que totes les coses són a partir del que un enteniment infinit, Déu, concep, o el que és el mateix, el que les lleis de la naturalesa produeixen, sense valorar si són perfectes o imperfectes. 

IDEES CLAU:

- NO hi ha fins en la naturalesa, tot succeeix per necessitat de l’essència divina

- L’ORDRE aparent és fruit de la imaginació humana. Els homes anomenen “bo” a allò que els és útil, i “dolent” a allò que els perjudica.

- LA TELEOLOGIA és font de supersticions. 

- L’ÉSSER HUMÀ no és el centre de la creació, sinó part de la mateixa necessitat natural (CRÍTICA A L’ANTROPOCENTRISME)