dissabte, 21 de maig de 2016

Qui controlarà el futur?



Com ja deia La verbena de la paloma,“avui les ciències progressen tant que sembla mentida” i l’evolució tecnològica ens ha dotat d’instruments que augmenten sensiblement la nostra capacitat de ser al món. El progrés científic i tècnic existeix, el moral ja seria més discutible i el social caldria posar-lo en relació amb el que s’entengui per vida bona. Com que probablement és impossible posar-nos d’acord sobre aquesta última, cal apostar per les condicions que ofereixin a les persones més possibilitats de realitzar-se d’acord amb les seves aspiracions i desitjos. La dialèctica entre antics i moderns, entre conservadors i progressistes, ha existit sempre: els humans vivim en la inseguretat i qualsevol innovació genera grans entusiasmes, però també serioses inquietuds perquè la incertesa amoïna un ésser contingent per naturalesa. I no és estrany que progressistes d’ahir es converteixin en conservadors demà.

La innovació tecnològica ha permès que la humanitat avancés sobre la base de disposar d’unes pròtesis més potents en el divagar per la terra. Però el problema no resideix tant en els nous instruments com en l’ús que se’n fa: és a dir, en els humans, que som els qui els fem servir. Un avenç tecnològic pot servir per al millor i per al pitjor: un ganivet permet tallar una cosa per menjar o apunyalar l’enemic; l’energia atòmica pot il·luminar tot el planeta o destruir la humanitat. La fascinació davant el procés tecnològic és legítima: si mirant el cel se somiaven déus, l’esperit s’atordeix quan els humans són capaços de produir una explosió més brillant que mil sols. Els uns diuen que no es poden posar portes en el camp del progrés tecnològic, i possiblement tenen raó, però això no vol dir que no s’hagi de regular i establir criteris (legals, culturals i morals) sobre el seu ús, tret que assumim com una destinació que si es disposa d’instruments de destrucció massiva, material o espiritual s’acabaran utilitzant. El que no té lloc en el discurs sobre el progrés és la resignació. No es pot parlar pròpiament de progrés si no és des de la crítica i polititzant-lo, és a dir, col·locant-lo al centre de la cosa pública, del que ens afecta a tots com a animals polítics, condemnats a viure amb els altres.

En la tecnologia tampoc no tenen sentit les adhesions incondicionals, per la simple raó que en tota relació humana hi ha un component de poder. I el poder és positiu, com a voluntat creativa, capacitat de fer; però també és negatiu, com a voluntat de dominació. Està de moda dir que la revolució digital col·loca els usuaris al centre de l’escena, que amb aquesta l’individu, el ciutadà, el consumidor adquireixen un poder renovat de decisió i d’incidència. Però ser al centre de l’escena vol dir també ocupar el lloc de màxima visibilitat. I els mateixos instruments que ens permeten enunciar els nostres desitjos o expressar les nostres opinions són a les mans d’uns altres, i amb molta més potència. No podem oblidar, per tant, que estem exposats a poderoses organitzacions que tenen com a objectiu conèixer-nos fins a l’últim detall, per enquadrar-nos com a ciutadans i domesticar-nos com a consumidors. Per treure el màxim rendiment dels nostres desitjos disposen de la ingènua complicitat que deriva del fet que ens creguem plenament lliures quan ens exposem a la seva vista.

Jaron Lanier, estrella de Silicon Valley, ens adverteix a ¿Quién controla el futuro?: cada dia, tots bolquem grans quantitats d’informació a la xarxa gratuïtament, sense rebre res a canvi, excepte potser alguna gratificació narcisista. Sobre aquestes dades, amb els seus megaservidors, poques persones, molt poques, guanyen grans quantitats de diners i de poder a costa nostra. Primer, perquè els aportem la informació de franc; i, segon, perquè aquesta serveix per manipular les nostres conductes, orientar les nostres opcions de consum i controlar fins a límits desconeguts les nostres vides. Les xarxes eren una promesa de descentralització i de llibertat personal i, si no ens defensem —si no fem política—, produiran una concentració immensa de poder, és a dir, de control. Richard Stallman té raó: caldrà continuar defensant la nostra llibertat i la nostra privadesa. Les tecnologies avancen, la lluita per l’emancipació continua.

Josep Ramoneda, La tecnologia i la vida, El País 14/05/2016