diumenge, 29 de maig de 2016

Josep Maria Esquirol: "Que no progressem no vol dir que que estiguem sempre en un mateix lloc".




Josep Maria Esquirol, nascut el 1963, va passar de ser alumne de filosofia a ser professor de filosofia. El seu últim llibre ha tingut un èxit inèdit per a una obra del seu gènere gràcies al boca-orella, i li ha valgut el premi Ciutat de Barcelona. S’esforça per continuar sent discret i no deixar-se xuclar per la màquina de la denúncia, la de la banalitat, la de les tertúlies d’actualitat. Però accepta els focus de l’ARA i una hora llarguíssima, 75 minuts que se’ns acabaran fent curts.

Al teu exitós assaig La resistència íntima; assaig d’una filosofia de proximitat dius que et resisteixes a “l’imperi de l’actualitat”. Doncs ets al plató d’un diari, a l’imperi de l’actualitat. Com et sents?

De vegades es cau en la temptació. Totes les coses s’han de llegir en el seu context. La crítica que faig és al domini de l’actualitat. Del fet que hi hagi una cosa que ho acapari tot, que s’ho mengi tot. Però, precisament, de vegades el que convé és posar una escletxa en això que domina. Mirar de dibuixar uns marges en els quals es respiri d’una altra manera. De manera que, en principi, ho puc entendre com una temptació, però també seria coherent amb la manera de pensar dir “No deixis que el que domina ho domini tot”.

Hi ha escletxes.

Quan hi ha una situació en la qual domina una temporalitat, uns colors i, de cop, emergeix una cosa que té una cadència, uns colors i un ritme diferents, la persona pot veure-ho com un enriquiment. La tendència a l’homogeneïtat és empobriment. A més el pensament no és una especialitat, tots som filòsofs. Tots pensem, tots mirem de trobar un sentit a les coses, tots mirem d’orientar la nostra vida. I la filosofia no és altra cosa que això.

On s’aprèn a pensar?

En diversos llocs. No diré molts, però diversos. Pensar és un diàleg. Amb els altres o amb tu mateix. Tens la sort que hi ha hagut persones que han anat molt a fons en alguns temes i que han deixat les seves reflexions per escrit. Quan t’hi vas posant a poc a poc això és un regal, és una meravella. Perquè en alguns temes no hi ha progrés, hi ha aprofundiment. Però m’he trobat persones senzilles, que mai han llegit filòsofs, que algunes fins i tot no han estudiat -penso en algun pastor, algun pagès del meu poble-, que sense haver dialogat mai amb els grans pensadors tenien una saviesa de la vida increïble. Tenien un sentit de les coses, de l’orientació, un criteri per discernir el que valia la pena del que no, admirables. Això significa que l’escola de pensament sens dubte pot ser l’acadèmia, però també és la vida mateixa. L’experiència és una mestra de vida.

Però tu ets un pensador, per dir-ho així, professional. Fa 30 anys que ets professor de filosofia.

Vaig entrar a la facultat i ja no n’he sortit. He tingut la sort d’estudiar una cosa que em va agradar molt i després vaig tenir la sort d’obtenir unes beques que em van permetre començar a fer algunes classes, i ja m’hi he quedat.

Com ho vius?

Com un privilegi. No podria imaginar una situació millor. Estic en un lloc en el qual se’m permet estudiar. Avui se n’hi diu recerca, jo n’hi dic estudiar, com tota la vida. Que puguis llegir i rumiar coses que t’interessen molt, i després tinguis la sort de tenir davant unes persones que tenen molt interès a saber el que els pots dir, perquè realment la gent que estudia filosofia és de vocació, és un privilegi. El fet de no haver viatjat gaire pot ser que alguns ho considerin una cosa més unidimensional, però quan m’insinuen això dic que Kant, l’exemple emblemàtic, no es va moure mai de Königsberg. Sempre feia el mateix passeig a la mateixa hora del dia. Circula l’anècdota que quan passava per un lloc determinat la gent posava el rellotge a l’hora, perquè era molt sistemàtic. I sense haver sortit mai de Königsberg explicava un sistema de filosofia extraordinari que no tenia res de casolà. De vegades el fet de no moure’s gaire no significa tancament. I a vegades el fet de moure’s molt indica un desfici que no sedimenta gran cosa, no cristal·litza pràcticament res de bo.

Com són els alumnes? Els has vist canviar?

El que noto és una constant. És la de l’interès. Hi ha estudis que potser la gent els fa una mica per inèrcia, pensant que poden tenir una sortida, o perquè sembla que és el que toca. I, esclar, fer filosofia mai toca, i no es fa per inèrcia. Vocació és una paraula majúscula, potser no cal utilitzar-la. Però un interès molt especial hi és, i això es nota. Coses com per exemple haver de mantenir l’ordre no ho he hagut de fer mai, perquè l’interès hi és tot.

Els alumnes parlen bé de tu. ¿T’expliques per què?

Quan vibres per alguna cosa de debò, quan t’apassiona, ho comuniques, i t’ho agraeixen. Els alumnes acostumen a demostrar agraïment. Immediat o al cap d’un temps. Que algú et demostri agraïment quan ha passat el temps és un bon senyal i una cosa que fa que pensis que la docència universitària continua tenint sentit i ocupant un espai significatiu en la formació de les persones joves.

¿Tens la sensació que ara comences a aportar obra pròpia, després d’uns primers anys estudiant altres autors?

A començaments dels 2000 vaig començar a fer una mica d’assaig més personal. Un discurs no pretensiós però que no era un comentari sobre altres filòsofs. M’hi vaig posar, i des de llavors no he deixat de comentar filòsofs i temes de filosofia en un sentit més acadèmic, i amb aquesta altra línia d’assaig en què tens llibertat.

I arriba La resistència íntima, que sento dir-t’ho però és un ‘bestseller’, i t’ha donat el premi Ciutat de Barcelona. Com vius l’èxit, com t’hi resisteixes?

No esperava que tingués el ressò que ha tingut. Òbviament és un ressò que celebro. No és un llibre d’autoajuda, no és de divulgació, no és un llibre del qual s’hagi fet publicitat. És un llibre que es publica el març del 2015 i que comença a tenir lectors que el recomanen. Hi ha un tipus de lector que valora molt aquest tipus de reflexió. És pensament de manera entenedora, no divulgació. Divulgació és com si tu estàs enlairat i baixes per dirigir-te al públic senzill. I una altra cosa és que intentis parlar de temes de fons amb un llenguatge entenedor, i això no és cap pèrdua, més aviat al contrari. El que costa és parlar de temes de fons amb un llenguatge entenedor. Fer servir un llenguatge tecnicista i fer veure que dius moltes coses costa menys.

El llibre està fet amb paraules entenedores. Per a tu és un esforç? Has de reescriure molt?

La docència m’ha ajudat molt. Són registres diferents, però entre l’oralitat i l’escriptura hi ha una correlació. Les persones que em coneixen em diuen que quan em llegeixen senten com si expliqués a classe. Quan vols explicar coses mires que els altres t’entenguin. El que predomina avui a l’acadèmia és una proliferació de llenguatges tècnics. En això que s’anomenen, paradoxalment, ciències humanes i socials et trobes uns discursos amb una quantitat de paraules que no s’entenen, que dius, ¿com pot ser? Són ciències humanes i socials, i el que pregunto és: ¿això que es diu amb paraules tècniques no es podria dir de manera entenedora? Es perdria alguna cosa? Per a mi la resposta és que no, fins i tot se sortiria guanyant. Hi ha molta cosa que pretén ser científica amb un llenguatge tècnic, però si rasques, al darrere no hi ha gran cosa.

És un llibre valent perquè et poses en una situació arriscada: no és un llibre que pugui acontentar l’acadèmia i es pot malinterpretar com a autoajuda perquè es pot simplificar dient que reivindiques parar taula, l’hort, la casa com a lloc d’acollida. ¿Això et preocupa? ¿Estàs pendent de què diran o com pot ser interpretat?

És un llibre sincer. No l’he pensat com una mena d’estratègia. Em surt com a conseqüència dels autors que he llegit i la manera com ho he fet. No podia fer una altra cosa i, per tant, no estic pendent de la reacció. És el meu camí de pensament.

Vaig llegir que et qualificaven de “rebel discret”.

La paraula que més he fet servir és resistent, en el sentit de no pertànyer al que domina. Per tant, sempre m’he sentit una mica al marge. No com aquell que es retira i abandona, sinó al marge com aquell que intenta influir. Intentant aguantar el tipus.

¿Tens la sensació que hi ha moltes paraules gastades en aquest “imperi de l’actualitat” que dius?

De vegades el registre lingüístic de les paraules entra en el món del consum. És que sembla que n’hagin d’inventar de noves i aviat caduquen. Les escoles de negocis han inventat algunes de les paraules que han anat pitjor les últimes dècades, però no només. Hi ha una fal·lera per inventar nous termes que caduquen. I en canvi hi ha un menysteniment del llenguatge normal, col·loquial. Quan, sens dubte, és el millor. Perquè fa molt temps que dura i hi ha una gran cristal·lització semàntica darrere les paraules. En comptes d’innovar lingüísticament recupero paraules que han quedat erosionades o gastades per determinats usos, i les recupero. És com si les tornessis a mirar i dius: ostres, és una meravella que signifiquin això.

Contra qui escrius?

Contra la retòrica buida. Contra les paraules que no tenen gran cosa al darrere. Contra els aparadors. Contra la cosa molt lluminosa, molt atractiva, però que després veus que no té fons. Contra la banalitat.

I a què et resisteixes?

Sempre tens un opositor. Per a mi és el que domina. Quan una cosa domina, malament. A vegades no és problema de la cosa. L’actualitat no és cap perversió. Ara, que tot ho engoleixi l’actualitat, sí. El problema està en tot. La tecnificació de la societat no crec que sigui exactament una cosa perversa de manera intrínseca. Però que tot sigui tecnificat ja és un problema. Del tot ve el totalitarisme. Que ho engloba tot, totes les esferes de la vida. Davant qualsevol tot, convé i escau la marginalitat resistent.

Tens una visió organitzada del món? Aquestes totalitats estan dirigides?

Es produeixen situacions en què un sistema domina. I en aquest domini hi ha persones que se’n beneficien i hi tenen un interès. Però no veig una imatge conspiratòria simplificada d’alguns. Què és un sistema? Un conjunt de relacions difícil de definir precisament perquè té molts plans i elements, i és el que marca la tendència de l’època. És la inèrcia de l’època. No hi ha la mà negra, és més complex tot.

Hi ha un moment que dius que resistir és cuidar-se i cuidar. No és un aïllament.

Aïllament vol dir tancar-se. Separar-se i tancar-se. Fins i tot abandonar. És la fugida, l’evasió. El resistent no fa això. És el que està en una atalaia, vigilant, pendent del moment en què pot actuar, incidir. El més important és que els actes tinguin sentit, i que si les coses tenen sentit ja es difondrà i incidirà d’una manera o d’una altra. La resistència no és mai una cosa que es faci al marge dels altres. És fa per als altres i de cara als altres. És col·lectiva en el començament. No és col·lectivista. Penses en el nosaltres. En les persones més properes i les que ho valoraran. L’aspecte literal del nosaltres. La companyonia, els que entenem la situació d’aquella manera i creiem que val la pena fer alguna cosa. Sempre faig servir l’expressió d’un filòsof txec, que es deia Jan Patočka, que va participar en moviments de resistència al seu país. I va forjar una expressió que m’agrada molt i es pot traduir com la solidaritat dels commoguts o trasbalsats per alguna cosa. No ho deia mai en primera persona del singular, sinó d’aquell moviment dels que s’han adonat de la mateixa cosa i per això formen part d’un nosaltres. El nosaltres és un nosaltres perquè uns es cuiden d’uns altres.

Resistir sense tancar-te en tu mateix.

L’ego humil deixa espai als altres. I tornem al mateix d’abans. No hi ha cap problema amb l’ego. Què vol dir ego? Vol dir jo. I cadascú és un jo. El problema és quan aquest jo està tan inflat que pràcticament no deixa espai als altres i es veu només a si mateix. Hi ha una cultura de l’autoajuda i la realització personal que té un punt o més de narcisista i egoista. L’altra possibilitat sempre està oberta. És ego, és jo, però és un jo que pot estar perfectament pels altres i deixar-los espai. I no només això, depèn dels altres. Sense els altres no pot mantenir-se. Per això m’agrada molt la imatge que dóna la paraula enfermo, que vol dir el que no està ferm. Qui és el malalt? El que no està ferm, el que no s’aguanta per si mateix. L’infermer és el que s’ocupa del que no està ferm. Ningú està ferm per si sol. Ningú es pot aguantar sol, necessitem els altres. La vida és vida amb els altres. Tots som infermers. Ningú es pot mantenir de peu sol. Depenem dels altres. Per sort vivim amb els altres i gràcies als altres. I el moviment de resistència expressa un nosaltres d’egos no inflats, d’egos solidaris.

Parlem de l’adjectiu “íntima” del títol del llibre. La intimitat et diria que és una cosa que hem perdut, és un producte més de consum.

Dir-ne “resistència íntima” anava bé per dues raons. Evitava una visió només política de la paraula resistència. Obria la paraula. I la paraula íntima és molt maca i és més rica que interior perquè inclou el que podria ser interior i va més enllà, és sinònim de proper. Una cosa íntima és propera, familiar en el sentit també d’intimitat compartida. No hi ha una objectivitat que digui que unes coses són íntimes i d’altres no. Com dius, avui aquests espais de proximitat estan bastant assetjats. Aquesta transparència, aquesta necessitat que sembla que tot hagi de ser transparent i hagi d’estar a la vista malmet o erosiona la intimitat. No és una cosa concreta o física però demana aquest gest. Un gest d’una certa protecció, una certa empara. Demana un gest de posar-se a recer. I anímicament, físicament. Quan tot s’obre i es fa transparent, aquesta estructura queda envaïda. La funció que fa la finestra és decisiva en una casa. No trenca la intimitat, el resguard de la casa, en absolut. Contribueix a la intimitat. Però un edifici totalment de vidre això ho ha perdut. Benjamin diu que les construccions de vidre no tenen aura. Ja ho deia com una certa crítica a la tecnificació de la vida contemporània. Això ha anat in crescendo i hem arribat a una situació en què tot és pràcticament vidre. Els espais de recer i intimitat formen part de la nostàlgia que les persones senten avui.

Què és el “món comú”?

No hi ha una diferenciació entre el que serien els espais familiars, o de la casa, i els espais de la comunitat. És una diferència clàssica que s’ha fet molt sovint. Entre el que és la casa, oikos en grec, i l’àgora o la polis, l’espai comú i públic. De vegades s’ha parlat de la casa com de l’espai privat. A mi em sembla que aquesta dicotomia no és adequada. I valdria la pena pensar la política per sobre d’això. Si vivim en la intempèrie, en la dificultat, en la infermesa, aleshores el que fem és mirar de crear espais d’aixopluc i recer. La casa n’és un, no només des del punt de vista material. El fet d’ajuntar-se. Casar-se vol dir això, reunir, fer avenir peces que creen un espai protegit i en el qual la recuperació d’un mateix, la verticalitat i la dificultat de la vida es puguin ajuntar. Si ho mirem des d’aquest punt de vista, ¿quina diferència hi ha entre la casa i el poble o la comunitat? Les paraules són il·lustratives; continuem fent servir ajuntament. M’agrada moltíssim. Què vol dir ajuntament? El fet d’ajuntar. És la casa que ajunta les altres cases, i que en permetre que fossin illes separades i aïllades, el que mira és reunir per crear un espai de millor convivència. Què és la casa? El mateix que l’ajuntament.

Reivindiques menjar plegats, la proximitat, la família, l’hort. Hi ha un adjectiu que se’t podria aplicar, que és el de conservador. T’hi sents còmode?

M’hi sento còmode si parem atenció a la paraula en ella mateixa i li traiem molt del llast que ha adquirit. Llavors sí. Conservador és el que entén que hi ha unes coses que són valuoses i que, per tant, com a valuoses és millor conservar-les. Assenyales el tema de l’hort, la casa, la família, el plat a taula, però en això sóc molt pot objectivista, en el sentit que són coses ja perfectament definides. Crec que el que importa és el gest, el verb, l’acció. L’important no és la casa, és el fet d’ajuntar, de casar. L’important no és la família com una estructura, sinó el fet de ser capaç de crear familiaritat. L’hort és una manera de parlar de la materialitat. Com que vivim en un món, és veritat, en el qual cada cop hi ha més immaterialitat, aquesta cosa de tocar amb les mans crec que continua sent important. La gent que fa coses amb les mans pensa d’una determinada manera o té més facilitat per a certes coses. Quan no fas res amb les mans, quan no toques res, tot tendeix a ser excessivament abstracte. I no deixa de ser curiós que vivim una situació en què molta gent diu que és materialista, que tenen una filosofia materialista, però no toquen. ¿Com pots ser materialista si no toques, si no agafes? És paradoxal.

¿Quina és la teva posició entre humanitats i ciències?

A mi em sembla que són dos registres diferents, el coneixement científic i el pensament humanista. El coneixement de tota mena és un camp en el qual vas avançant, creix en amplitud. Cada cop sabem més coses de biologia, de física, d’astronomia. Sabem més. És immens el que queda per saber, diuen, però és evident que avança en amplitud. Això és el coneixement. En canvi, és veritat que hi ha un altre registre en què els temes i les preguntes són diferents i no hi ha avenç exactament, en relació amb el tema del sentit de la vida, o l’estructura més justa o bona de la societat. Aquí llegeixes coses de fa 2.000 anys i dius que hi tocaven més que ara. No hi ha avenç. Hi ha profunditat. El coneixement avança, el pensament aprofundeix. Que no progressem no vol dir que estiguem sempre en un mateix lloc.

¿Saber com funciona el cervell humà no ens ajudarà a conèixer-nos millor?

No. Som nosaltres mateixos els que fem uns estudis i observacions. En el fons la font no pot ser explicada. Nosaltres som la font del coneixement i pretenem que la font s’expliqui a si mateixa.

Ets creient?

Tinc esperança. Crec que la vida humana està fundada en el misteri. I que malgrat que el mal i el patiment del món són tan aclaparadors i semblen conduir a afirmar l’absurditat de tot plegat, el bé i la bondat són encara més radicals que el mal. Crec que Déu és amor, àgape.

Ets optimista?

En el món de la filosofia l’optimisme el relacionem amb Leibniz, perquè parlava del millor dels mons possibles, és a dir, el món òptim. I optimisme ve d’això, del millor. He de dir que no estem en el millor dels mons possibles.

L’educació és la solució?

És un tema fonamentalíssim. Enllaça essencialment amb el pensament i amb això que anomenem filosofia, que hem dit que és per a tots i no és una especialització. Pensar té com a objectiu fonamental formar les persones, més que no pas donar l’explicació del món. Què vol dir pensar? Tenir cura de l’ànima; tenir cura d’un mateix i dels altres. A la base del que és el pensament hi ha la formació. Si el més important és la formació de les persones, la pregunta és: ¿què és el més important per donar forma a les persones? I també quina és la forma que es vol donar. I en això el pensament filosòfic hi té molt a dir. El tema de la filosofia com a cura d’un mateix. Per tant, centralitat de l’educació, tota.

La cultura no garanteix la bondat.

Steiner diu que la cultura no és la vacuna definitiva contra la barbàrie. Estem d’acord. Però continuo pensant que és millor una societat de gent reflexiva, que pensa, que no pas una societat de gent banal. No és una vacuna definitiva ni t’assegura l’extinció del mal. Les persones que pensen, en general, donen peu a una societat millor. Faciliten una societat en la qual el camí cap a les formes de justícia i generositat és més elevat.

Necessitem bons metges i bons mestres.

La figura tant del mestre com del metge no són figures professionals sinó antropològiques. Qui és el metge? El que té cura dels altres. I el que cura els altres. I qui és el mestre? El que mira de formar els altres. Reflecteixen una acció que no és exclusiva de cap col·lectiu. És a dir, tots som mestres. I metges i infermers, en certa manera, també.

Carles Capdevila, entrevista a Josep Maria Esquirol: "El bé i la dondat són encara més radicals que el mal", Ara 29/05/2016

EL PERFIL

Nascut a Mediona (Alt Penedès) el 1963, és professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, on imparteix assignatures de filosofia política i de pensament contemporani. Dirigeix el grup de recerca Aporia, que es dedica estudiar el pensament contemporani en relació amb el món tecnològic i és director del grup de recerca Ètica i Filosofia Contemporània (UB) i del màster de pensament i creativitat de La Salle. Ara, fins al 22 de juny, dirigeix un curs de l’Institut d’Humanitats al CCCB amb el títol Què vol dir pensar? Ha publicat deu llibres, entre els quals hi ha Uno mismo y los otros (Herder), El respeto o la mirada atenta (Gedisa), El respirar dels dies (Paidós), Los filósofos y la técnica. De Ortega a Sloterdijk (Gedisa) i La resistència íntima (Quaderns Crema / Acantilado). Amb aquest últim, publicat el 2015, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona.