diumenge, 29 de maig de 2016

Poesia i ciència: l'art de reduir.


El llenguatge científic i el llenguatge poètic comparteixen una mateixa aspiració: evocar el màxim amb el mínim. Com menys és la comprensió en relació amb el que és comprès, també és més l'emoció mental i el goig intel·lectual que provoquen. Heus aquí el sentit més noble del verb reduir: prescindir del que és superflu, separar el soroll de la informació, destil·lar l'essència, alliberar els matisos... D'aquí s'infereix també un vici difícilment evitable en ciència i en poesia: fer una mossegada a l'essència, pelar amb una pela massa gruixuda, és a dir, simplificar sacrificant part de la complexitat que és pròpia de la comprensió. No arribar a l'essència és fer ciència o poesia millorable, però en aquest cas sempre es pot seguir polint. En canvi, passar-se de llarg és violentar el límit de la racionalitat. És el reduccionisme irreversible en què tota possibilitat de seguir polint ja ha sigut assassinada.

La física o la poesia són víctimes freqüents de reduccions que, degudament empaquetades, travessen impunement totes les fronteres causant tota classe d'estralls. Aquests són alguns grans tòpics gairebé incurables de la física moderna: 1) com bé avisa la física relativista, tot és relatiu; 2) com bé suggereix la física quàntica, l'objectivitat ha entrat en una crisi definitiva; 3) com bé aclareix la teoria del caos, en el fons tot és atzar; 4) com bé anticipa la termodinàmica, qualsevol temps passat va ser millor, etcètera.

Si la bona pràctica és reduir fins a tocar essència, seguir fent-ho més enllà és reduccionisme. Però la creativitat humana es veu temptada també per un altre vici molt freqüent: amanir amb soroll tot el que és massa clar. Consisteix a confondre el que és fosc amb el que és profund. O el que és el mateix: res que s'entengui massa s'allunya de la banalitat. D'aquí ve l'obscurantisme. En cada segle hi ha un científic o un poeta que complica l'essència per suggerir, només amb això, transcendència i profunditat. Potser és el frau més difícil de desemmascarar, ja que compta amb la complicitat silenciosa i inconfessa de tots els que volen evitar el risc de passar per antiquats o superficials. De fet, tota estafa compta amb uns grams d'ambició de l'estafat. Grans moviments de la història de la creativitat de la condició humana estan marcats per alguna forma d'obscurantisme.

Però, atenció, no tot és obscurantisme o reduccionisme. També existeix una curiosa i paradoxal combinació de les dues tendències. Consisteix a passar-se i no arribar al mateix temps. Consisteix a provocar un defecte que suggereix un excés. Consisteix a mostrar bastant menys del que hi ha amb la boja pretensió de suggerir que hi ha bastant més. És el vici dels aforistes dolents. Res més comprensible en principi, perquè l'aforista empeny com ningú en pro de l'evocació màxima i l'expressió mínima. Per això el seu somni és comprimir l'expressió alhora que dilata el que és expressat. Certs textos juguen amb una rara barreja explosiva d'obscurantisme i reduccionisme, de manera que sempre és el lector el que no arriba (en cas que l'acusació sigui l'obscurantisme) i sempre és el lector el que es passa (en cas que l'acusació sigui el reduccionisme). No se sap ben bé qui fa més por amb un d'aquests textos entre les seves mans, si el que llegeix literalment o el que llegeix entre línies.

El filòsof Martin Heidegger va deixar el món intel·lectual estupefacte el 1927 amb la publicació del seu llibre Sein und Zeit (Ser i Temps). Considerat per (molts) grans filòsofs com l'obra més transcendent i influent del segle XX (de la qual han mamat corrents com el desconstructivisme o l'existencialisme), altres (no gaires) l'ignoren per irracional, fosc i xerraire inintel·ligible. El filòsof Mario Bunge, per exemple, considera Heidegger com un pillet intel·lectual i s'irrita amb les seves frases. ¿Com es pot definir el temps com la maduració de la temporalitat? ¿Com es pot nomenar l'ésser com allò que és allò mateix? Millor no preguntar, no sigui que el que està compactat es descompacti i ens aixafi contra la paret. Així passa per exemple a la pàgina 87 de la 17a edició de Sein und Zeit (traducció de Mario Bunge): «En la seva familiaritat amb la significació, l'ésser és la condició òntica de la possibilitat de la descobribilitat de l'ésser, que es troba en la manera de ser de l'estat en un món, i pot conèixer-se així en un en si».

Com es veu, per aquesta via la noble tasca científica i poètica d'evocar el màxim amb el mínim pot arribar als seus dos horitzons i transformar-se en una doble caricatura. ¿Quina gràcia té escurçar una frase si després necessites 200 pàgines per explicar-la? La qüestió no està en la complexitat del que es pretén comprendre, ni en el mètode escollit per tractar-la, sinó més aviat en la idoneïtat del llenguatge disponible.

Jorge Wagensberg, Evocar el màxim amb el mínim, el periódico.cat 28/05/2016