dimarts, 31 de maig de 2016

Masculinitat, biologia i violència.

Els ximpanzés són, després de l'home, els animals més violents del planeta. Però només maten per protegir el seu territori

Motos per terra, contenidors i cotxes en flames, vidres trencats… Les escenes viscudes a Gràcia la setmana passada han tornat a situar en un primer plànol de l'actualitat la violència urbana, un fenomen recurrent a Barcelona. En aquest cas, moltes persones justifiquen aquesta violència i la consideren una manera legítima de lluitar contra el sistema, els bancs, les institucions o els partits. Però més enllà dels motius que han motivat l'actual onada de destrucció, els fets de Gràcia ens recorden que els humans recorrem a la violència amb una certa facilitat. Per què ho fem? Hi estem predisposats? Per què ens atreu la violència?
Ara fa tres dècades, un grup d'experts dels àmbits de les ciències socials i naturals van firmar un manifest en el qual negaven que els homes fóssim violents per naturalesa i que l'agressió i la violència fossin inevitables. Però des d'aleshores nombrosos estudis han tirat per terra aquella visió optimista i il·lustrada de l'home i han arribat a la conclusió que, efectivament, estem programats per ser violents. Això no vol dir que la violència sigui inevitable, però sí que, arribat el moment i en funció de les circumstàncies i les oportunitats que es presenten, un nombre important de persones es poden comportar de forma violenta. Sobretot si som homes. I, encara més, si són homes joves.
Des de les batalles campals als carrers per motius presumptament polítics, econòmics o socials (com és el cas dels disturbis dels últims anys a Barcelona), fins a aldarulls entre aficions en un partit de futbol. Des d'unabaralla en un bar fins a una guerra, passant per les a gressions en l'àmbit domèstic. Els episodis violents són relativament freqüents en la societat actual. Ara bé, tot i els discursos conservadors que asseguren que 'això abans no passava', el cert és que sí que passava, i molt més que ara. És aquesta predisposició a la violència el que ha portat biòlegs humans, antropòlegs i sociòlegs a preguntar-se si estem programats per a ser violents. Pocs dubten que el progrés és el responsable que els humans siguin ara més pacífics que mai. Però el progrés de la civilització ha rebaixat la natural tendència a la violència o s'ha limitat a contenir-la?
El perquè de les emocions
Totes les emocions humanes, des de la ira fins a la felicitat, passant pel desig de venjança, tenen un sentit concret: protegir-nos. Sentim emocions perquè ens mouen a comportar-nos de determinada manera, ens promouen determinades conductes i n'eviten d'altres. Si som capaços de sentirtendresa i llàstima cap als nostres fills és per assegurar la supervivènciadels nostres gens. I si som capaços de sentir ràbia i comportar-nos de manera violenta amb altres és exactament pel mateix motiu: per protegir-nos a nosaltres mateixos i al nostre grup. És per això que els animals més violents són aquells que viuen en contextos hostils. La seva violència és necessària per continuar vius.
Però tot i que la violència és comuna a gairebé totes les espècies, hi ha un fet incontestable: els éssers humans som l'espècie més violenta i cruel. Tot i que els humans no tenen l'exclusiva de la violència, hi ha un fet que sí que distingeix els humans de la resta d'animals: només nosaltres ens comportem de manera agressiva per plaer, per diversió. Una cosa és agredir per defensar el territori, el menjar, el grup propi. O fins i tot agredir per aconseguir el territori, el menjar i el grup aliè, perquè en fer-ho aconseguim més recursos i, per tant, ens sentim més segurs, millorem les possibilitats de supervivència. Però una cosa ben diferent és comportar-se de forma violenta per passar una bona estona.
L'estímul del cervell
La constatació, ara fa uns anys, que estem programats per gaudir amb les agressions, ha significat un punt i a part en l'estudi de la violència humana. El comportament agressiu estimula l'àrea del cervell que regula lesrecompenses, de manera que el cervell ens proporciona una mateixa sensació de plaer si fem sexe, si mengem, o si ens comportem de formaviolenta. Aquest fet, aparentment desconcertant, s'explica perquè les tres accions són necessàries per a la supervivència. Si volem viure, i tenir descendents, i assegurar-nos que aquests també viuran, cal que practiquem sexe, que ingerim aliments, i que defensem amb ungles i dents el nostreterritori (perquè sense territori no hi ha aliments) i els nostres descendents. Per això el cervell no distingeix entre els diferents actes i ens recompensa per igual quan els duem a terme, perquè interpreta que estem fent una cosa positiva per a la supervivència, l'objectiu últim de la vida.
Un estudi fet l'any 2009 va ser el primer a constatar que els ratolins són agressius amb altres ratolins per simple diversió, no només per defensar el territori i apartar altres mascles de la seva femella. Quan fem una acció que és determinant per a la supervivència (com menjar o practicar sexe), el cervell es recompensa amb dopamina, l'hormona delplaer. El ratolí que busca una baralla amb un altre, tot i que aquest no amenaça el seu territori ho fa perquè, en buscar brega, obté una dosi de dopamina que li provoca plaer.
Ara bé, els ratolins que buscaven una baralla expressament havien estat ensinistrats en el marc d'un estudi sobre la tendència humana a la violència. És habitual, tant en els ratolins com en la resta d'animals, que els episodis violents tinguin lloc només quan hi ha una competència sobre els recursos, com la terra, el menjar i el sexe. Fins i tot els ximpanzés, que tal com va demostrar un exhaustiu estudi són, després dels homes, els animals més violents de la Terra, maten només per protegir el seu territori. Els assassinats són relativament freqüents, però sempre obeeixen a un mateix perfil: els cometen mascles joves que patrullen les fronteres del territori per comprovar que no hi ha intrusos.
Contemplar la violència
És exclusivament humana, doncs, la complaença en la violència per la violència, en l'agressivitat sense sentit. I aquesta ànsia de violència no es limita als pocs que la practiquen, sinó també als que gaudeixen mirant. Segles d'educació i cultura han fet que no sigui fàcil admetre-ho, però el cert és que la violència exerceix una enorme fascinació en moltes persones. Aquesta és la raó per la qual els aldarulls provoquen un interès tan gran, o per la qual les notícies sobre crims són les més llegides (més com més truculent sigui el crim). La raó que explica l'èxit del cine i les novel·les negres. I, evidentment, la raó que explica per què cada època ha trobat una manera de gaudir veient el sofriment d'un altre ésser viu, des delsgladiadors de l'època romana fins als toros o els correbous actuals, passant per les execucions públiques, un espectacle que fins fa un segle congregava milers de persones a places i carrers, des de Londres fins a Barcelona. És molt més civilitzat, però l'èxit de videojocs com 'Call of Duty'neix de la mateixa font: el plaer de contemplar un acte violent, l'agressió com a forma d'entreteniment.
Hi ha un últim factor que cal tenir en compte: per què la majoria d'actes d'agressió els produeixen els homes, i gairebé sempre joves? Tradicionalment es considerava que el motiu és cultural, que els homes són més violents perquè han estat educats per anar a la guerra i defensar els seus. Però els últims estudis apunten a factors biològics: mentre que els homes tenen de 8 a 10 vegades més testosterona que les dones, tenen menys oxitocina, i això es tradueix en una major tendència a comportar-se de forma violenta, i a una menor tendència a sentir empatia i tenir curadels altres. En qualsevol cas, les dades biològiques no poden negar una evidència: tot i que els homes protagonitzen la immensa majoria dels actes violents, la immensa majoria dels homes no són violents. La majoria dels assassins són homes, però la majoria dels homes no són assassins. La majoria dels que cremen cotxes o destrueixen botigues són homes, però la majoria dels homes no cremen ni destrueixen res. Una obvietat que mou els experts d' un dels estudis més importants sobre el tema, encarregat per la Unesco, a concloure que, sigui quin sigui el comportament del cervell, el problema no és l'home, sinó el concepte de masculinitat prevalent. I que, per tant, el problema no és biològic, sinó social i cultural.
Isidre Estévez, Som violents per naturalesa?, Ara 30/05/2016