L'hora de les multituds lúcides.

La fallida que des de fa anys patim té diverses dimensions, a part de l'econòmica. La ciutadania sent por, perquè a l'erosió de les classes mitjanes i a la humiliació de les subalternes s'hi afegeix la insuportable corrupció del sistema polític, sumada a la de l'imaginari que sostenia la carpa de l'enrenou sencer. I a més perquè en el fons sospita, més que entén, de quines fonts surt el pandemònium: per un costat, una globalització que està minant per fora i per dins el relatiu benestar europeu; i per un altre, un desolador esperit del temps assenyalat per la ruïna dels ideals emancipatoris i la deshumanització, que deixa el comú inerme davant la cínica depredació que per tot arreu impera.

Aquí hi ha el frustrant, per no dir grotesc, paper que les presumptes esquerres estan interpretant en la farsa en curs —enteneu PSC, ICV i també la CUP, per descomptat; ERC és sobiranista a seques—, sumides en la irrellevància quan no engalipades pel nacionalisme ètnic i el seu furor divisori, que fingeix ser l'única redempció factible. Esperem l'autèntica esquerra, doncs, per més que no doni senyals de vida en el vell oasi.

Aquí, ja se sap, tot el malestar que la gran estafa genera es resumeix en l'ominosa entitat Espanya, espantall preferit per l'establiment polític que —gràcies a la inestimable ajuda del ranci espanyolisme sociata i abans que res pepero— ha inflat el velam de la rebel·lió de masses en marxa mitjançant la seva indústria de la persuasió, sistema educatiu inclòs. Tal com estan les coses, el tret més significatiu dels dies que galopen és el protagonisme que les munions han cobrat en la pública governança. I, de la seva mà, la mixtificació que ha anat conduint a mesura que la rugidora gentada —traduïda en “mandat democràtic” pels que abans ho van inspirar durant decennis— ha anat ensenyorint-se del teatre de la convocant Història, els actors de la qual insta, dóna ordres i sanciona. I de la funció principal del que sembla —només sembla— ser autor i divo al temps.

L'enlluernador escenari, no obstant això, eclipsa el que passa entre bastidors. Durant la primera meitat del segle XX, els fenòmens de massificació van suscitar viva inquietud i diagnòstics de signe divers, de Le Bon a Canetti passant per Ortega, Freud, Arendt, Adorno i Riesman. D'acord amb el seu deplorable elitisme, els pensadors més reaccionaris van veure la massa com a entitat donada a priori, una turba gregària i fanàtica integrada pels estrats necessitats de la població; els més lúcids i progressistes, en canvi, la van jutjar fruit del capitalisme embrutidor, convençuts que ningú neix home-massa, sinó que és degradat per l'entorn de tal condició. Freud, a l'ombra de Le Bon, va observar que els individus aglomerats són proclius a abjurar del seu jo —i de l'ús crític de la raó— en honor d'un nosaltres idealitzat i fanàtic que solen encarnar en una causa o messies. Ortega va matisar que ningú és massa pel seu patrimoni o bressol, sinó pel seu tarannà: súbdit que se somia ciutadà encara que sigui incapaç d'assumir l'exigència que, a l'hora de pensar i actuar, aquest estatus requereix. I Canetti va agregar que la massa es distingeix perquè en ella “hi regna la igualtat”, “sempre vol créixer”, “estima la densitat” i “necessita una direcció”.

No obstant això, atès que la confusió regna sobre aquest tema, convé reparar que els fenòmens d'aglomeració no són alienants sempre ni per se, i que poden donar lloc a multituds crítiques, articulades i conscients, com Toni Negri vindica. Aquesta distinció permet comprendre els que ara mateix copen la conjuntura a Catalunya, ja que en la multitud sobiranista s'entreteixeixen tots dos vímets: d'un costat, la lucidesa democràtica i pluralista que suposa tota multitud; i d'un altre, el gregarisme demagògic i unanimista que qualsevol massa implica. Per aquest motiu llegir-la en una sola clau pot ser un error garrafal, motiu de greus malifetes. I per aquest motiu potser és tan indispensable ponderar-la amb tot respecte i realisme —a Barcelona i també a Madrid, és clar— com evitar la temptació de sacralitzar-la per convertir-la en font principal de legitimació política.

Vivim des de fa dècades en societats subjugades per la il·lògica de l'espectacle i de l'estetització a ultrança, en les quals els simulacres culminen la seva apoteosi, i en les quals el narcisista selfie ha esdevingut un miratge col·lectiu, així mateix. Gairebé tots els estudiosos dels mitjans de persuasió coincideixen a constatar que, lluny de limitar-se a referir el que passa, tendeixen a induir-ho i fins i tot a produir-ho de vegades, per molt que tant l'establiment que els empara com ells mateixos ho neguin tres vegades.

La sort d'una societat sencera no pot dependre de l'inacceptable mandat democràtic d'una de les seves porcions, tret que hi intervinguin el debat i les urnes, ni de l'espiral de massificació que la seva indústria de la consciència encoratja. Hauria de ser l'hora de les multituds lúcides, plurals i solidàries. I la de la regeneració de les institucions. Sense elles no hi ha democràcia ni ciutadania plausibles.

Albert Chillón, Lúcides multituds, miratges massius, El País, 01/11/2014