Violència i la legitimitat del 15-M.

El 1268 els veïns de Viterbo, després d’esperar-se tres anys que els senyors cardenals escollissin un nou papa després de la mort de Climent IV, van decidir tancar amb pany i forrellat els electors fins que arribessin a un acord. En aquesta i altres ocasions, es va pensar deixar-los a pa i aigua, llevar-los els servents i, fins i tot, algú va arribar a suggerir que es traiés la teulada perquè la pluja amarés les reticències. Aquest fet violent i antidemocràtic el van batejar com a conclave (cum clavis, perquè els tancaven sota clau) i, passat el temps, ha esdevingut un element eixerit i popular del folklore catòlic.

Podríem dir, tot exagerant, que els fets de Grècia i Catalunya, on una massa irracional, grenyuda i molt, molt dolenta va humiliar els nobles representants del poble, no va ser més que una mena d’actualització del reeixit sistema del conclau: forçar les condicions sempre relaxades del parlamentarisme perquè prenguin consciència de la gravetat de les seves decisions. Però no em facin cas, perquè jo sóc d’aquells tòtils que creuen que la violència és cobrar 600 euros. I penso que tenir tres milions d’afamats que, segons Oxfam, viuen a Espanya ja és força violent. Violència són els desnonaments massius mentre un milió de pisos buits es moren de fàstic. En fi, les tonterietes que diu la gent poc seriosa i realista. Però comprenc que, com que algú ha empès un diputat, l’Estat es veurà ara obligat a retallar els sous dels mestres. Com que van pintar la calba del diputat Boada, no els queda més remei que desmantellar el sistema de sanitat universal. Com que l’opinió pública ja no pot confiar en els indignats, es veu ara empesa a tenir fe en Standard&Poor’s. Tot això ho comprenc i ho trobo d’allò més raonable.

Un altre tema és com uns indignats més mansos que els coloms de la plaça de Catalunya es desvetllen ara com una mena de SS. I em permetran que, a contracor, faci un esment biogràfic. A un servidor de vostès i de les causes nobles, l’han gasejat els antiavalots de set països civilitzats en dos continents. He presenciat, doncs, algunes xerinoles polítiques i, com un fat maleït, totes les bones causes, tots els arguments carregats de raó, tota dissidència, sempre se n’ha anat en orris per uns fets més o menys violents en el moment menys oportú. Càsum dena, quina mala sort!

És cert, i jo ho he vist sovint, com, portats per la noblesa de la causa, uns desconeguts ciutadans d’estètica catxes, amb pentinat militar i amb una insòlita coordinació, eren els que engegaven a dida un demòcrata o trencaven l’honrat aparador d’una joieria. Alguna gent malfiada els anomena infiltrats i, fins i tot l’avi Macià, a Prats de Molló, va haver de patir la presència d’un d’ells, agent feixista, en forma d’hereu de Garibaldi.

Però són acusacions totalment injustes. La policia mai de la vida s’ha infiltrat. Si ha d’atonyinar, ho fan a la cara (bé, i al costellam). El que ha passat a la Ciutadella no ha estat ni un parany ni una provocació, on vas a parar. I els d’Anonymous són etarres, Alves va fingir l’agressió de Pepe i Elvis és viu i té casa a Salou.

Com diuen la majoria dels meus companys opinadors, el 15-M ha perdut tota legitimitat. El que ha de fer la bona gent ara és tornar a casa a esperar la pretemporada del Barça i resar perquè el conclave pressupostari l’il·lumini l’esperit del Sant Mercat.

Antonio Baños, La violència és molt dolenta, Público, 17/06/2011