Entre el conflicte i les rivalitats.

Déu nos en guard de caure en la temptació antifutbolera. Sóc molt conscient de les instruccions que el gran guru de la cultura pop anomenat Vázquez Montalbán ens va deixar com a penyora. Un periodista compromès ha de defensar les novel·les de lladres i serenos, el gintònic, el jazz quan és d’aquells que no atabala i el Barça. Adéu a aquella patuleia d’intel·lectuals de casa bona que veien el futbol com un agent del capitalisme. Permeteu-me, però, que faci a desgrat algunes consideracions sobre la celebracions de dissabte.

Hem vist com es confrontaven al mateix espai l’acampada amb la culerada. Aquests últims van causar més de cent ferits i detinguts. La valoració, però, ha estat benèvola: “Un grup de brètols que no han fet desmerèixer la victòria”. Quan els detinguts o ferits són en una protesta de caire polític la percepció és radicalment diferent, els brètols esdevenen radicals. Els trinxeraires, violents antidemòcrates. Les detencions de culers impugnen l’excés, no el discurs. Si vostè es vol queixar, ha d’aprendre del futbol: quan es xiula el final, tots a casa.

Aquesta comprensió de l’eufòria esportiva és perquè el futbol mai planteja conflictes, només dirimeix rivalitats. El futbol exhibeix la seva capacitat d’ordalia, de sentenciar problemes a través de les regles, de l’acotament de l’espai i el temps. L’acampada, però, té una funció inversa. No vol resoldre cap problema sinó que els exhibeix mitjançant, precisament, el trencament de l’espai i el temps acotats per l’autoritat. Per això l’ocupació de l’espai públic pels futbolers és comprensible mentre que l’acampada comença a ser, per l’establishment, inexplicable.

La infantilització social és un procés reeixit pel qual es convenç la població adulta de mantenir actituds adolescents, i augmentar així la seva compulsió consumista i el desinterès cívic. El futbol és un exemple de com una activitat escolar (joves donant cops a una pilota) esdevé el paradigma de la professionalitat responsable mentre, per exemple, una assemblea on debatre el futur del model productiu, és vista com una activitat infantil; utòpica en diuen. Aquesta setmana hem vist un exemple d’aquesta inversió de valors en què l’esport és madur i la política, naïf. Quan es va aturar el desnonament d’una pensionista a Sant Roc, es va valorar l’acció com a simbòlica, una criaturada amb bona intenció. El gest de Puyol amb Abidal, però, ha estat vist com un fet d’una radicalitat ètica inqüestionable, a l’altura de Rosa Parks quan no es va voler aixecar del seu seient.

El patrocinador de la cosa (expert en externalització del treball) va escollir com a lema: “El futbol et torna el que li dónes”. És obvi que ni la banca ni la política ho fan. Per tant, el futbol és el lloc natural de la justícia distributiva. L’economia és injusta. Veniu a l’estadi: aquí sí que guanyen els bons. Moltes persones a la rua potser no celebraven la copa, sinó el triomf de la justícia. D’una mena de justícia que premia els bons minyons. Els que tenen pensament positiu en lloc d’idees crítiques. Els que fan pinya per un objectiu en comptes de posar-ho tot a debat. La gent que no es queixa i s’esforça davant de la que fa un esforç per construir una queixa constant. El Camp Nou per sobre l’acampada. I prou. Que tampoc es pot ser antisistema tot el sant dia. Així que: visca el Barça i l’assemblea (lliure).

Antonio Baños, El banc no et torna el que li dones, Público, 01/06/2011