El 15-M contra l´essència dels partits polítics.

Quan jo vaig començar a participar en els moviments socials, fa d’això una eternitat (no existia ni l’smart phone, imagini’s!), una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser el valor que es donava al fet de la dissolució del mateix moviment. Per a la cultura dels moviments, és tan important crear-ne un com saber dissoldre’l. La voluntat d’un moviment és la transformació de la realitat no la seva perpetuació. L’organització, la burocràcia interna, són bastides per arribar a construir una determinada situació. En un partit polític, la burocràcia no és la bastida, és l’edifici mateix. Els partits només tenen un objectiu: seguir sent. Demostrar aquesta afirmació és força senzill. En tots els partits canvien les idees, els programes, els objectius i les aliances però l’única cosa sòlida estable és el “secretariat permanent”. Per la gent que ha viscut en una cultura política partidista-representativa, qualsevol altre model és inintel·ligible. Aquesta gent adora la institució. La considera una fita, un èxit en si mateix. El partit, com qualsevol ésser viu, té com a primer objectiu la supervivència, encara que sigui posposant la seva finalitat política.

Per això, és tan important per a la gent del 15-M acampar com desacampar. Crear estructures organitzatives com saber mutar-les, transformar-les, contaminar-les amb altres formes d’acció. Alguns xavals i força passavolants creien encara en aquella idea nefasta de la revolució. Aquella performance estacional, carregada d’èpica, que aconsegueix moure una miqueta alguna de les institucions de poder. I alguns veien el 15-M amb aquests ulls absolutament demodé. Jo sempre he entès les acampades com una mena de Construmat. Un simposi on posar en comú persones, tàctiques i objectius, una mena de congrés del ram però sense alta gastronomia ni senyoretes alegres a l’after work.

És ara, a la postacampada, quan realment es pot començar a trencar, a esquerdar el discurs finalista utilitzat per tants opinadors i experts poc informats que han analitzat el fenomen. El moviment, tal com sembla, transcendeix les fulles de reclamació, les peticions concretes i la negociació amb les institucions democràtiques. Perquè el seu veritable èxit és l’extensió del pensament crític, absolutament anorreat per aquesta dictadura de l’acord que arrosseguem des de la Transició. Ara, els xavals que han viscut aquí la seva primera experiència política passaran dels 140 caràcters del Twitter als 140.000 caràcters d’un llibre. L’acció sempre obre la gana a la reflexió. El que ha estat una bonica experiència es convertirà, aquest estiu, en una presa de consciència.

Molts mitjans han qualificat de “divisió” el fet que a Barcelona part dels acampats vulguin quedar-se. Mai es pot dividir una cosa que mai ha estat unitària. Ha estat coincident. Ha estat, en el bon sentit del terme, una convergència. La pluralitat de tàctiques i sensibilitats, la valoració de la llibertat per sobre de la disciplina són, com hem vist, altres elements de la cultura política dels moviments socials que costa d’entendre pels partidistes. Com qualsevol líquid, dissoldre’s és només ampliar la difusió a costa de la concentració. Així que, posant-me insuportablement cursi, acabaré l’article com fan els columnistes d’origen literari amb la frase: aquesta primavera de fructificació ha de deixar pas a un estiu de collita ufanosa.

Antonio Baños, El final de la primavera, Público, 15/06/2011