No entenc ...

by Manel Fontdevila

No entenc, i ho dic de debò, sense rancúnia, amb una perplexitat constant, qui són aquestes persones que gaudeixen pegant als altres i sentint-se, infinitament, superiors. Sóc així de simple, si voleu: però no ho puc entendre. No sé qui son. M’agradaria parlar-hi, preguntar-los què hi treuen, què és el que els agrada de la brutalitat, i fins i tot: què els excita. I és una pregunta que he pogut fer sovint i que mai no em cansa. Perquè mai no ho acabo d’entendre. No entenc el sentiment d’inferioritat que s’esvaeix si et poses per sobre. No entenc la impunitat davant dels teus companys de feina. Tampoc no entenc el silenci dels teus companys de feina. No entenc la malaltíssima supèrbia que els fa gaudir odiant. Perquè em són igual les inversemblants declaracions de Felip Puig. A ell no és que no l’entengui, és que no me’l crec. Però a totes les persones que estan a les seves ordres, a tots els mossos que estan en contra de la brutalitat amb què van entrar a la plaça aquest divendres, a tots els que no diuen res i callen i van a casa seva quan acaben de treballar i seuen a sopar amb les seves famílies i se senten protagonistes d’alguna manera que probablement no poden explicar, no els puc entendre.

Deia Rousseau que no és estrany que hi hagi dèspotes, el que és estrany és que ens hi sotmetem. I això, com tot, s’ha d’entendre per capes. Perquè els primers sotmesos a l’acció brutal, absolutament il•legal i autoritària dels mossos de divendres passat, són ells mateixos. I aquí és quan algú em recorda: hi ha 37 mossos ferits lleus. I jo voldria saber on els van ferir, què estaven fent. Perquè els he vist atacar gent gran, amenaçar estudiants a cops de porra, empènyer gent de premsa i sentir-se amos d’una situació que, com a ciutadans, també hauria de tenir a veure amb ells. No són víctimes de retallades, sous precaris, hipoteques impagades, falta d’oportunitats pels seus fills? De debò, de debò, no són capaços d’entendre què està passant? Ho dubto. I dubto que tots ells se sentin satisfets amb el que van fer. Però crec que hi ha una mena de raó instrumental que els sotmet abans de sotmetre’ns a nosaltres i que els fa creure que el govern els necessita i creu en ells, i que quan més ferotges siguin i més protegit se senti l’estat, més orgullosos n’estaran: d’aquest cos policial no identificat, sense rostre i absolutament embogit que va entrar divendres passat a la Plaça Catalunya.

I més enllà de les raons evidents dels indignats, de l’extraordinària mostra de civisme i de la voluntat horitzontal de la seva (la nostra) lluita des del 15 de maig, el retorn a la plaça va ser una mostra inqüestionable d’esperança, de raó i de justícia. I la feina dels polítics no és callar-nos, sinó escoltar-nos, dialogar, reconèixer que entenen de què ens hem cansat, buscar maneres d’incloure les nostres peticions a la societat, no tenir por de què la transformem… No és casa seva i nosaltres a la porta demanant-los entrar. És casa nostra i el que els filòsofs de l’escola de Frankfurt en deien un gos engarjolat que un dia deixen anar i ens odia: la ràbia social. Però d’on ve tant coratge, tanta prepotència? Qui són, aquesta gent? Què els diuen que han de fer?

Lolita Bosch, Aplaudeixo els indignats!, Público, 29/05/2011