El 15-M i les fal•làcies.

Si algun dia un futur investigador revisa les hemeroteques de les darreres setmanes, entre el 15-M i el 19-J, potser no entendrà res. En un país amb cinc milions d’aturats, una crisi econòmica de magnituds sense precedents i en plena fase de desmuntatge de l’Estat de benestar, garanties socials i serveis públics, si s’hagués de fer cas a les reaccions irades, sarcàstiques, hiperbòliques i viscerals que el moviment dit dels indignats ha provocat entre la classe política i entre la plana major dels opinadors, algú podria pensar, d’aquí a uns anys, que aquests indignats van ser, tots solets, responsables de la crisi, de l’atur i fins i tot del canvi climàtic.

I és que, des del 15 de maig, han passat moltes coses, i molt ràpidament. Però sobretot s’han dit moltes coses, i moltes també molt ràpidament: tant, que la simplificació i la caricatura, si no els insults, la criminalització o les falsedats han pres el relleu, massa sovint, de les interpretacions i les anàlisis. Mirar una mica enrere pot ser un exercici revelador, i en molts sentits. També, per avaluar, avui no en termes de continguts, sinó des del punt de vista formal, algunes de les coses més repetides darrerament. Perquè hi ha material de sobres per a un curs de lògica accelerat, especialment en el capítol de les fal•làcies i paral•logismes, aquesta forma d’argumentació falsa tot i la seva aparença de veritat. S’han repetit obsessivament algunes consignes amb valor de premissa indiscutible, a partir de les quals s’han derivat un bon munt de conclusions fal•laces. De fet, hi ha un tipus de fal•làcia (non sequitur) en la qual la conclusió no es dedueix necessàriament de les premisses i que s’aplica a qualsevol raonament inconseqüent, de manera que bé pot servir per fer una cartografia provisional d’algunes barbaritats lògiques que aquests dies s’han repetit fins a l’avorriment i que constitueixen un manual de com construir contrainformacions o, directament, mentides. En repassarem algunes.

Fal•làcia ignoratio elenchi (o conclusió irrellevant): consisteix a establir erròniament una conclusió per haver descurat un element essencial. Habitualment presenta un argument que, en si mateix, pot ser vàlid, però que no prova res de l’argumentació que es tracta. Exemple: esgrimir la insalubritat de les acampades o la violència a l’entrada del Parlament com a prova refutatòria dels arguments dels indignats.

Fal•làcia secundum quid (o generalització apressada): es tracta d’una generalització induïda a la totalitat a partir d’algunes poques evidències parcials. Exemple: a partir del caràcter insostenible, contradictori o directament llunàtic d’alguna proposició de les milers que les assemblees d’indignats han recollit, deduir-ne la desqualificació de la totalitat de les propostes.

Fal•làcia ad hominem (o de l’atac personal): pretén la falsedat d’una argumentació atacant la persona o les persones que la sostenen, en lloc de valorar-ne la veracitat. Exemples: desqualificar la persona de, posem per cas, Arcadi Oliveres pretenent refutar així les seves opinions; o fer el mateix amb els joves indignats per ser joves i, a més, nascuts amb la flor al cul (perdó); o amb els indignats madurs, per ser nostàlgics del 68 (i no haver fet cap revolució); o amb els indignats de totes les edats per ser radicals o somiatruites o bonistes (segons el que més convingui a cada refutació).

Fal•làcia de l’argumentum ad populum (o sofisma populista): donar per suposada la veritat de la posició de qui fa l’argumentació perquè una majoria de persones la sosté. Exemple: emparar-se en la quantitat de votants a certes eleccions i comparar-los amb la quantitat de manifestants a tal o qual convocatòria per deduir-ne, d’això, la validesa més gran d’un posicionament i la desqualificació del posicionament contrari.

Fal•làcia de l’argumentum ad logicam (o de l’home de palla): consisteix a crear una posició fàcil de refutar, a partir de la caricaturització de l’oponent, i destrossar-lo per la seva feblesa argumentativa. Exemples: discutir la posició d’una pancarta en lloc d’una conferència o un text de, posem per cas, Manuel Castells.

Fal•làcia cum hoc, ergo propter hoc: a partir de la concurrència simultània de dos esdeveniments, convertir-ne un en la causa de l’altre. Exemple: interpretar certes actituds produïdes el 15-J durant l’entrada d’algun parlamentari català al parc de la Ciutadella com a efecte dels posicionaments del moviment 15-M, malgrat el desmentiment explícit dels seus portaveus.

Fal•làcia ad verecundiam (o d’autoritat): pretendre la veritat d’una argumentació per l’autoritat, real o suposada, de qui la sosté. Exemple: pretendre que expressions com “violència extrema” o“ kale borroka organitzada” o “l’atac més greu a la democràcia espanyola després del 23-F” són la interpretació més adequada dels esdeveniments del 15-J només pel fet que ho diu un president o un conseller.

Fal•làcia de l’entimema (o del sil•logisme truncat): consisteix a suprimir algunes de les premisses, bé per òbvia, bé per contrària als interessos de l’argument. Potser la fal•làcia més greu de bona part de les opinions plantejades aquestes setmanes: qualificar el moviment del 15-M i dels indignats com un moviment antidemocràtic, antipolític i antisistema. I, amb això, amagar que els moviments de resistència social i política, i fins i tot els de desobediència civil, no només no són contraris a l’essència del sistema democràtic, sinó que en són, precisament, la pedra de toc. Tornarem sobre això en quinze dies.

Xavier Antich, “Non sequitur”, La Vanguardia, 27/06/2011