El model de savi contra els manuals d´autoajuda.
Davant d´aquest panorama, la filosofia, sobretot en vista de les vicissituds de tot tipus que experimenta d´un temps ençà, pot caure en la proverbial temptació de voler continuar el model anterior i agafar la forma d´alguna de les pràctiques d´autoajuda d´aparença reeixida que tant proliferen últimament. Un bon exemple el constitueixen propostes com les de les assessories filosòfiques i similars, en què sembla que es dóna per descomptat que el futur dels filòsofs passa per redefinir-se en termes d´una mena de terapeutes de l´esperit, els quals, servint-se simplement de la capacitat de reflexió i de la possibilitat de comprendre la realitat amb intel.ligència (de quina altra cosa es podrien servir, si no?), ajudarien els que acudissin a ells a resoldre els seus problemes i a conduir la seva vida d´una manera coherent per tal d´evitar el sofriment innecessari.
Però si convé defensar-se d´una temptació com aquesta, quin abast té llavors la distinció inicial entre el que l´autoajuda promet i el que realment dóna? Sé que a algú li podrà sonar una mica estrany, però no costaria massa d´interpretar que el que ha anat fent des dels orígens, un cert tipus de filosofia -de Sòcrates a Cioran, passant per Lucreci, Sèneca, Gracián, Pascal, Schopenhauer i una infinitat de pensadors més- ha estat intentar proporcionar eines que ajudessin els individus a enfrontar-se en condicions als reptes vitals de manera que no els aixafessin.
Si s´accepta l´afirmació anterior, l´autoajuda no constituiria fonamentalment tant un perill per a la filosofia (que l´amenacés d´allunyar-la de l´essència genuïna) com una degradació, banalitzada, d´un dels propòsits més propis, el de proporcionar instruments per elaborar això que, des dels clàssics a Foucault, s´ha dit l´art de viure. Art de viure que la filosofia encara sense prejutjar cap objectiu (verbigràcia, evitar el sofriment) ni donant per descomptada la legitimitat de cap expectativa (verbigràcia, el dret de ser feliç). Ben al contrari, entén que l´especificitat de la seva proposta és, per dir-ho d´alguna manera, el risc que corre i, en la mateixa mesura, el model de pràctica filosòfica (o de filòsof, si es prefereix) que proposa.
Llavors, quina és la figura o el model que haurien d´agafar com a preferència els que es dediquen a la filosofia? El model no hauria de ser el d´aquests terapeutes tan proclius a la medicalització a ultrança de tots els aspectes conflictius de la nostra existència, com si es tractés de reparar tant sí com no la menor anomalia que es pogués produir en el pacient amb l´argument que el que realment importa és alleujar-li els maldecaps. El model o ideal a què hauria d´aspirar el filòsof no és tant el del metge-terapeuta-guaridor com el del savi. I què és un savi? Algú que no només pensa el que passa, sinó que, sobretot, ho pensa bé. Algú que no només no sempre troba sentit al món, sinó que fins i tot és capaç de detectar l´absurditat profunda que l´habita. Algú que no ens proporciona la manera d´assolir la felicitat, però sí les indicacions per viure la vida amb la intensitat més gran possible. Algú que, davant la pressa generalitzada de tants presumptes pensadors per abandonar les preguntes més importants de l´esperit -que són també les ineludibles preguntes de la vida- quan tenen la sensació que s´han quedat velles (potser perquè temen que els envelleixin), mai no oblida que caduquen abans les males repostes que les bones preguntes. Algú que s´entusiasma amb el pensament i que, precisament per això, fa pensar els qui l´escolten. Algú a qui tots els que ens dediquem a aquest assumpte del pensament ens agradaria assemblar-nos de grans.
Manuel Cruz, Més Plató i menys autoajuda, La Vanguardia, 04/06/2011
Comentaris