El concepte "espai públic" és una quimera.



by Mikel Jaso



Cada dia se sent parlar i es llegeix més sobre el que se’n diu espai públic. Però, des de quan i per a què comença a generalitzar-se aquesta noció com a element immanent de tota morfologia urbana i com a destí de tota mena d’intervencions urbanitzadores, amb el doble sentit de basades en l’urbanisme i en la urbanitat? Si es dediqués una mica de temps a establir la genealogia del seu sentit actual, es desvelaria de seguida que aquest concepte s’ha imposat en les tres últimes dècades com a ingredient fonamental tant dels discursos polítics relatius a la realització dels principis igualitaristes atribuïts als sistemes nominalment democràtics, com d’un urbanisme i una arquitectura que, sense desconnexió possible amb aquests pressupòsits polítics, treballen en la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen tot entorn construït, sobretot si aquest apareix com a resultat d’actuacions de reforma, tematització o revitalització de barris o de zones industrials considerades obsoletes i en procés de reconversió.

Com a concepte polític, espai públic vol dir esfera de co-existència pacífica i harmoniosa de la societat heterogènia, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que, com Hannah Arendt va escriure –amb Habermas i Koselleck, una de les fonts teòriques bàsiques del concepte actualment en vigor d’espai públic–, “caiguem els uns sobre els altres”. Aquest espai públic es pot esgrimir com l’evidència que el que ens permet fer societat és que ens posem d’acord en un conjunt de postulats programàtics al si dels quals les diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat. Aquest espai públic s’identifica, per tant, com a àmbit de i per al lliure acord entre éssers autònoms i emancipats que el viuen en tant que s’hi enquadren i viuen plegats una experiència massiva de desafiliació.

L’esfera pública és, llavors, en el llenguatge polític, un constructe en què cada ésser humà es veu reconegut com a tal en relació amb altres i com la relació amb altres, amb els quals es vincula a partir de pactes reflexius permanentment reactualitzats. Aquest espai és la base institucional mateixa sobre la qual s’assenta la possibilitat d’una racionalització democràtica de la política, d’acord amb l’ideal d’una societat culta formada per persones privades iguals i lliures que estableixen entre elles un concert racional, en el sentit que fan un ús públic del seu raciocini amb vista a un control pragmàtic de la veritat. Això explica la vocació normativa que el concepte d’espai públic explicita com a totalitat moral, conformada i determinada per aquest “haver de ser” entorn del qual s’articulen tot tipus de pràctiques socials i polítiques que exigeixen que aquest marc deixi de ser merament categorial i esdevingui també un escenari en el qual desplegar-se i existir. Aquest prosceni en què l’espai públic abstracte es faci “carn entre nosaltres” no pot ser sinó el carrer, la plaça i tots aquells llocs en què es troben éssers, que, sent sovint desiguals, han d’aprendre a comportar-se a cada moment com si fossin només diferents. A fora, en aquell lloc de trobada generalitzada, és on l’Estat ha d’aconseguir desmentir, encara que sigui momentàniament, la naturalesa asimètrica de les relacions socials que administra i a les quals serveix, i escenificar el somni impossible d’un consens equitatiu en el qual dur a terme la seva funció integradora i de mediació.

L’objectiu de convertir en realitat aquest espai públic místic és el que fa que qualsevol apropiació considerada inapropiada del carrer o de la plaça sigui ràpidament neutralitzada, per la via de la violència si cal, però sobretot per una deshabilitació i després una expulsió dels qui gosin desacatar o desmentir la utopia, d’altra banda impossible, d’una autogestió basada en el consens civil i la “bona convivència ciutadana”. Això afecta de ple la relació entre l’urbanisme i els urbanitzats, ja que el que se’n diu urbanitat –sistema de bones pràctiques cíviques– és la dimensió conductual adequada a l’urbanisme, entès al seu torn com el que és en realitat avui: mera requisa de la ciutat, sotmetiment d’aquesta, per mitjà tant del planejament com de la seva gestió política, als interessos en matèria territorial de les minories dominants.

A aquest espai públic materialitzat hom hi assigna la tasca estratègica de ser el lloc en què els sistemes nominalment democràtics veuen o haurien de veure confirmada la seva veritat igualitària, el terreny en què s’exerceixen els drets d’expressió i reunió com a formes de control sobre els poders i des del qual aquests poders poden ser qüestionats. El que abans era només un carrer o una plaça ara són àmbits accessibles a tothom, on es produeixen negociacions ininter-rompudes entre éssers humans que han aconseguit el dret a l’anonimat i que juguen amb els diferents graus de l’aproximació i el distanciament, però sempre sobre la base de la llibertat formal i la igualtat de drets, tot plegat en una esfera de la qual tots es poden apropiar, però que no poden reclamar com a propietat; marc físic oficial d’allò polític com a camp de trobada transpersonal i regió sotmesa a lleis que haurien de ser garantia per a l’equitat. Altrament dit: lloc per a la mediació entre societat i Estat –cosa que equival a dir entre sociabilitat i ciutadania–, organitzat perquè hi puguin cobrar vida els principis democràtics que fan possible el lliure flux d’iniciatives, judicis i idees.

Però aquest espai públic no existeix. És una quimera, una llegenda, quelcom de què es parla o escriu, fins i tot que es proclama administrar, però que no ha vist ni veurà ningú, almenys en una societat capitalista. Els llocs presumiblement de la trobada amable i cooperativa entre iguals rarament aconsegueixen defugir el lloc que cada concurrent ocupa en un organigrama social que distribueix i institucionalitza asimetries de classe, d’edat, de gènere, d’ètnia, de “raça”. A determinades persones en teoria beneficiàries de l’estatut de plena ciutadania se’ls desposseeix o se’ls regateja en públic l’equitat, com a conseqüència de tota mena d’estigmes i negativitzacions. Als no ciutadans pobres –els anomenats “immigrants”– se’ls obliga a ocultar-se o a passar el temps exhibint papers. El que es tenia per una vida pública basada en l’adequació entre comportaments operatius pertinents i en la comunicació generalitzada entre éssers abstractes –“els ciutadans”–, es veu una vegada i una altra desemmascarada com una arena de i per al marcatge de certs individus o col·lectius, als quals la seva identitat real o atribuïda els col·loca en un estat d’excepció del qual l’espai públic no els allibera en absolut, ja que aquest lloc ho és per a ells de –i per a tot tipus de– vulnerabilitats i vulneracions. És en vista d’aquesta veritat que el discurs de l’espai públic convida a fer els ulls grossos, fer com si no existís, atès que al carrer i a la plaça només hi caben les proves inequívoques del final d’una classe mitjana universal i feliç, a soles amb si mateixa en un món sense conflictes i sense misèria.

Manuel Delgado, L´espai públic no existeix, Barcelona Metròpolis, Primavera 2011