Victor Torres.
Victor Torres |
Malgrat els seus quasi noranta anys, sorprenia per la seva vitalitat i lucidesa, per la memòria prodigiosa de noms, dates i detalls, i per l’eloqüència, sempre fluïda, franca i captivadora. Si el seu germà Màrius havia tingut el do de la paraula poètica, el Víctor excel·lia en l’oratòria.
Ferm de físic i conviccions, el Víctor que jo he conegut ha estat, fins a l’últim moment, un home íntegre, entusiasta i vital. Una persona d’aire descregut, però extraordinàriament emotiva i espiritual. No li feia res reconèixer que, en les maltempsades, sort ha tingut d’encomanar-se als seus àngels de la guarda, els pares i els germans. I que, en hores de defalliment, van fer-li un gran bé els pensaments de l’avi Marià, que deia: “El mal és un bé que no comprenem, però que a la llarga ens fa millors”.
Des d’aquella primera trobada mai no vam perdre el contacte, tot i passar llargues temporades sense veure’ns. L’he revist per darrera vegada fa un parell de mesos, a Lleida, amb motiu de la presentació de Rius paral·lels. En un a part, va confessar-me que la poesia del seu germà tot sovint l’havia aconsolat de les decepcions polítiques. Quan, cap a finals d’abril, li vaig trucar per convidar-lo a assistir a una jornada dedicada al germà poeta, va excusar-se dient que se sentia molt cansat, després de tot un any de viatjar per tot Catalunya, seguint els actes d’homenatge a Màrius Torres, de qui se celebrava el centenari del naixement. I aquestes van ser les seves darreres paraules que conservo, ja per sempre, d’aquesta última conversa: “ Haver viscut tot aquest cansament, i haver-lo viscut recordant en Màrius, això sol ja val per tota una vida”.
Jordi Estrada, El meu Víctor, Regió 7, 26/06/2011
Comentaris