Les cinc definicions aristotèliques de saviesa.
Carlos García Gual, El sabio epicúreo y el sabio estoico, Daimon. Revista de Filosofía, nº 30, 2003, 23-31
 |
| Aristòtil |
Deia Aristòtil en la seva obra avui perduda Sobre la filosofia ( de la quan només coneixem fragments breus) que tant el substantiu sophia com l´adjectiu corresponent sophós han tingut al llarg de la història cultural grega diferents accepcions. I distingia cinc sentits en la història del terme. Fou considerada sophia, en primer lloc, “l’enginyosa capacitat d´inventar l´útil per a les necessitats de la vida”. Més tard sophia fou la inventora d´arts i tècniques que ja no servien a les urgències primàries de l´existència, sinó a l´assoliment allò bell i refinat. En tercer lloc, s´anomenà sophia a l´habilitat intel•lectual per atendre els assumptes cívics i crear lleis i un ordre polítics. (A aquesta etapa pertanyen els famosos Set Savis). En quart lloc sophia fou la investigació de la naturalesa (physiké theoria) i “savis” qui l´inventigaven. En cinquè lloc, la meditació de les coses divines, supramundanes i immutables, i el seu coneixement fou considerat la més alta “saviesa”.
Carlos García Gual, El sabio epicúreo y el sabio estoico, Daimon. Revista de Filosofía, nº 30, 2003, 23-31
Comentaris