Democràcia contra naturalesa.

... Precisament la democràcia, la filosofia i la polis varen néixer juntes a Grècia per acabar amb un món orgànic en què cadascú tenia rols assignats de per vida per la naturalesa. I així es van crear les condicions perquè els homes lliures poguessin construir el seu destí. (...)

Què vull dir amb això? Senzillament que, com ha explicat Claude Lefort millor que ningú, la democràcia sempre està oberta a la incertesa. I si la incertesa desapareix, la democràcia també. I això és el que inquieta profundament governants i governats. Els governants -com tothom qui té poder- volen que tot sigui perfectament previsible llevat dels seus propis capricis. (Des del Llibre de Job sabem que l'arbitrarietat és una característica del poder.) Per això el governant sempre viu amb un peu en la democràcia i l'altre en l'autoritarisme, se sent insegur perquè no pot proclamar el caràcter natural del seus desitjos, perquè siguin imperiosa realitat. Els governats voldrien que els governants els garantissin una previsibilitat tranquil•litzadora, una seguretat inhumana, perquè la humanitat està feta de conflictivitat i imprevisió. Però precisament la democràcia és el reconeixement que tots vivim a la intempèrie, perquè així cal controlar l'abús de poder, perquè ningú ens pugui imposar la seva voluntat en nom de la naturalesa de les coses.

No, la democràcia no és el lloc ni dels candidats naturals, ni de les lleis inqüestionables de l'economia, la raça o la història, que converteixen els ciutadans en números d'una història determinada, de la qual ningú vol assumir responsabilitats. No, els candidats naturals no són propis de la democràcia, pertanyen a l'aristocràcia; de la mateixa manera que les majories naturals no corresponen a la democràcia sinó a l'etnicisme.

Josep Ramoneda, El candidat natural, Ara, 05/06/2011
http://www.ara.cat/ara_premium/debat/candidat-Natural_0_493750641.html