viure el present (dues maneres de ...)

Angelus novus (Paul Klee)

L'edició francesa del llibre ¡Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel, obre amb una reproducció del cèlebre quadro de Paul Klee, Angelus novus, al qual Walter Benjamin dedica, tal com recorda el mateix Hessel, la novena de les seves cèlebres Tesis sobre el concepto de historia. El que Benjamin diu és que hi ha dues maneres totalment diferents d'entendre els temps que vivim: el que per a uns és progrés, per a d'altres és catàstrofe.

Hi ha qui viu el present com un projecte de vida, dotat, això sí, dels mitjans materials suficients per poder viure d'acord als seus desitjos. I n'hi ha d'altres que saben el preu del progrés o, més exactament, el preu del benestar dels altres. Són, d'acord amb el quadro de Paul Klee, les ruïnes i cadàvers sobre els quals camina l'àngel de la història pintat per l'artista suís.

Al col·locar Hessel aquell quadro com a pòrtic al seu al·legat està donant a entendre que els caiguts es neguen a ser el preu de la història i reclamen per a si el dret a tenir un projecte de vida propi.

El famós quadro ha cridat l'atenció de molts erudits, atrets per la poderosa interpretació política que fa Walter Benjamin, però és la primera vegada que serveix per expressar la indignació dels que han estat degradats a inevitable cost social del progrés.

Dues posicions, doncs, enfrontades davant la mateixa realitat històrica. No ho hauríem de perdre de vista sobretot a l'hora de preguntar-nos pel seu futur. Escoltava en una emissora de ràdio un debat entre un portaveu de Democràcia Real i saberuts acadèmics que l'assetjaven dialècticament preguntant-li per les solucions: quines solucions proposaven ells, els indignats, als greus problemes que denunciaven. Davant el balboteig del jove indignat, l'oient podia arribar a l'errònia conclusió que el que està passant té poc recorregut.

Les solucions , no obstant, només poden venir quan entenguem el problemes i hi ha raons per pensar que encara estem lluny d'aquest moment. Aquesta generació expressa el seu malestar a través de paraules minúscules, com ara futur, casa, feina, salut, corrupció o participació. Són paraules escadusseres que trobem en els programes polítics dels partits existents. La diferència és que en aquells programes aquestes paraules no signifiquen res i penjades a les tendes dels acampats, sí. Quan un jove et diufutur t'està interpel·lant des d'una existència sense futur. La paraula és llavors creïble perquè està encarnada en un cos frustrat que parla sense obrir la boca. Aquestes paraules tenen sentit en existències vulnerades. En els programes polítics, no obstant, no tenen cap mena de sentit. Diuen que lluitaran contra la corrupció i premien els corruptes. Prometen llocs de treball i els supediten a la competitivitat. Els elegim perquè facin política i es converteixen en mascotes del mercat i així successivament.

Del que es tracta llavors és de construir un discurs polític -o de trobar solucions- partint d'aquestes paraules verdaderes. A El mayor monstruo, los celos, de Calderón de la Barca, el pervers protagonista ha decretat que si ell mor, els seus fidels han de matar la seva dona, per honor. Per evitar que el document arribi a mans de la dona, el fa miques oportunament. Però la dona arriba a temps de veure per terra el text esmicolat i de llegir en un tros mort, en un altre el seu nom, en un de més enllà honor i en un altre secret. Entén que està condemnada a mort. Les paraules aïllades adquireixen una força molt superior a la que tenien en el document. Perquè les paraules inicials obtinguin respostes, el polític ha de deixar-se imantar per la tragèdia existencial que hi ha darrere de cada una d'elles. No ens precipitem a convertir-les en problemes, és a dir, en accidents desgraciats del sistema. Abans que problemes són vides frustrades, famílies humiliades, que interpel·len la consciència política. Si fossin escoltades, podríem arribar a la conclusió que la resposta no es troba en un retoc del sistema -a això apunten les famoses «reformes estructurals» que diuen els empresaris- , sinó en una revisió de la manera de viure o de valors sense qüestionar fins i tot pels mateixos indignats.

El noble art de la política no va néixer per reproduir sistemes, sinó per organitzar la convivència i millorar les condicions de vida dels individus. Hem arribat a un punt en què els valors rectors més indiscutibles es protegeixen sota el paraigua progrés. El que el nonagenari autor de l'exitós pamflet defensa és que el progrés amaga massa cadàvers. Han sortit al carrer per dir que ja n'hi ha prou. Amb la seva presència estan convidant tota la societat en el seu conjunt a pensar unes respostes.

Marraríem l'oportunitat que se'ns ofereix si reduíssim la importància del gest als discursos que puguin oferir. Poden caure en foteses o demanar l'impossible. És clar que per a alguns el progrés és catastròfic. Als que de moment estan salvats els toca decidir si hi ha res a fer. 

Reyes Mate, Paraules trencades sense discurs polític, El Periódico de Catalunya, 27/06/2011