Vanes creences i sàvies passions (Josep Ramoneda).


1. VANES CREENCES
Després del previsible no de la CUP a Mas (l’única sorpresa és que hagi trigat tant i hagi estat tan ajustat), ara toca entonar les absoltes del procés i buscar caps de turc, perquè quan s’opera en nom de béns superiors es necessiten traïdors per justificar els entrebancs. André Glucksmann deia que el desconcert palpable de la seva mare, quan ja era gran, li va ensenyar, sense dir una sola paraula, fins a quin punt les conviccions entusiastes acaben en cruels decepcions. Ara toca donar el procés per mort: ho fan a Madrid amb entusiasme, però sense tenir-les totes, l’han enterrat ja un pilot de vegades i ha tornat a reaparèixer. I ho fan certes veus del sobiranisme amb un fatalisme que ja resulta tòpic: una vegada més l’enemic era a casa, ens ho hem liquidat nosaltres mateixos.
El caràcter ciclotímic del procés, passant sense solució de continuïtat de la fase de l’entusiasme infundat a la fase del pessimisme irritat, no és cap trastorn psicològic nacional. És el fruit d’una estratègia equivocada perquè s’ha fonamentat en unes expectatives que en cap moment han estat reals. I quan això passa, quan es fa creure que l’objectiu està a l’abast de la mà, i s’encadenen les fites decisives sense que s’albiri l’arribada a destí, la frustració és natural i inevitable. La independència s’allunya, la independència queda en l’aire, diuen els diaris. No, ni més lluny ni més a prop que el dia abans de la decisió de la CUP. Mai ha estat a la cantonada. Una elemental lectura de les relacions de forces permetia veure-ho des del primer moment. Alguns, pocs, des del mateix món independentista, ho varen dir sempre, altres ho han descobert ara i sembla que no es recordin de la seva contribució a inflar el globus. L’espiral del silenci es va imposar i molta gent s’ho va acabar creient. Però no n’hi ha prou de creure-s’ho perquè les coses passin. La fe té a veure amb els miracles, no amb la rugosa realitat de la política. I aquesta diu que per assolir la independència queda moltíssim camí per córrer, que el capital electoral acumulat, encara que hagi crescut molt els últims anys, no és suficient. Que la lògica d’excepció està esgotada. I, per tant, que el temps de les llistes úniques i de la reducció monotemàtica de la política a la independència ja no dóna més de si. Els que encara segueixin prometent la desconnexió per d’aquí divuit mesos estaran venent fum, i els que vulguin repetir coalicions com Junts pel Sí, o no s’han adonat del que ha passat o busquen desesperadament refugi per les seves pròpies debilitats. Si fer govern ara era tan decisiu per a la sort del procés, ¿per què el president Mas no deixa pas a un altre que pugui fer-lo possible? ¿O és que ell és més important que el procés?
2. SÀVIES PASSIONS
És incomprensible que durant tres mesos s’hagi volgut creure, contra tota lògica, que la CUP acabaria donant el sí. I que Mas es tanqués la porta a qualsevol altra opció amb la inefable declaració de secessió del Parlament de Catalunya. Conscientment o inconscientment tot s’ha fet per arribar allà on hem arribat. No és casualitat. És la conseqüència natural d’un procés conduït des de la ficció que érem a tocar del destí final. Una ficció que servia per mobilitzar el personal i per tapar moltes misèries que apareixien pel camí, però a la qual tard o d’hora li havia d’arribar el seu moment catastròfic. Aquell moment en què el desagradable principi de realitat diu que queda molt per fer, que el trajecte és llarg i costa amunt i tot es frena de cop. I aquest moment, paradoxalment, va ser el 27-S.
Ja fa temps que a la política —i a la creació d’opinió— s’hi troba a faltar, a un cantó i l’altre, aquella peculiar capacitat per la distància que ens ajuda a alliberar-nos dels paranys dels tòpics i del sentit comú, a discernir quan arriba el veritable moment d’oportunitat i a no confondre’l amb la il·lusió. Aquesta virtut la donen tres sàvies passions de l’ànima definides per Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos. L’escepticisme, únic correctiu a la badoqueria, sempre sensible al que és concret. El cinisme, figura a la qual no s’oposa el virtuós sinó el purità i el crèdul. I l’egoisme, el souci de soi que diria Michel Foucault, que dóna fonament al coratge de la veritat.
Josep Ramoneda, Pessimisme i passió, Ara 05/01/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.