Som com ens tractem.


Som el que fem, som el que decidim, som el que pensem. Però jo hi afegiria: som, sobretot, com ens tractem. Com tractem les coses, a nosaltres mateixos i els altres defineix la nostra posició en el món. No hi ha res més evident, a l’hora de conèixer una persona, que veure com tracta el servei o les seves coses. És igual que sigui de dretes o d’esquerres, d’una classe social o d’una altra, d’una cultura coneguda o d’una de llunyana: ens posicionem en el món en el tracte que mantenim. I, generalment, el que veiem és que el que ens defineix són els diferents graus i estils de maltractament que ens infligim els uns als altres.
La paraula maltractament ha esdevingut una categoria psicològica i jurídica molt potent. Ha permès assenyalar, identificar i regular una sèrie de pràctiques invisibles que queien sobre els cossos desproveïts de vida i de veu pública: les dones, els nens, els discapacitats, els presos, la gent gran... Allà on la denúncia clàssica de l’alienació i de l’explotació no arriba hi posa llum la llanterna del maltractament, que es fica a les cases, a les residències, als hospitals, als centres d’internament. Arriba a posar llum, fins i tot, a les foscors de les nostres ànimes o de les nostres ments. Tots coneixem algú que, gràcies a la categoria de maltractament, de maltractat o maltractada, ha pogut donar nom i reconèixer un sofriment, moltes vegades antic, pel qual no tenia paraules.
Però més enllà d’una categoria psicològica i jurídica, crec fermament que el maltractament és una categoria política i que defineix la nostra condició col·lectiva. No totes som dones maltractades, no tots vam ser maltractats a la infància, per sort. Però som vides maltractades i, sovint, maltractadores. Fins i tot ens maltractem, i molt, a nosaltres mateixos. Com s’explica, si no, que aguantem les jornades de feina que aguantem, les arbitrarietats dels caps de personal o dels que regulen i normativitzen les nostres vides. Com s’explica, si no, la indiferència i el silenci amb què sostenim la injustícia cap als més propers. La resignació amb què diem que no tenim temps per al que veritablement ens importa. O la doble moral amb què competim amb els altres mentre els adrecem paraules de bons companys.
La nostra tradició política ens identifica com a subjectes d’acció i de paraula. Els nens ho aprenen de seguida: “Jo no he fet res”, “Jo no he dit res”. Però fins i tot quan sembla que no estem dient res ni fent res, estem tractant amb el món. Potser no tenim ideologia ni model d’acció. Però estem exercint sempre modes de relació amb efectes polítics continus.
Curiosament, no tenim una sola paraula per al bon tracte. Com també tenim la possibilitat de dir malviure però no bon viure. Per què deu ser que el mal s’agafa amb més força als nostres noms i infinitius?
Marina Garcés, El maltractament, Ara 17/01/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.