Europa impotent.


Aquesta setmana, en un sol dia, van arribar a la premsa tres tristes històries europees. El Govern de Dinamarca, que sempre havia estat exemple de bon fer, s'apuntava a la sinistra manera de confiscar béns dels refugiats sirians. No tenen res i els deixen amb menys. A Itàlia, Mateo Renzi ordenava cobrir púdicament alguns nus dels museus capitolins per no ofendre el president iranià Rohani, de visita a la capital. 17.000 milions d'euros en contractes eren raó suficient per substituir els valors de la república pels de la revolució dels clergues. I a França, la ministra de Justícia, Cristiane Toubira, abandonava el Govern cansada de l'obsessió seguritària del seu president i del seu primer ministre. La retirada de la nacionalitat i les assignacions a residència per decisió policial s'han convertit en icones de la política de la por. Què tenen en comú aquestes tres històries gens edificants? Que són expressió de la impotència dels governants europeus, capaços de ser tan cruels amb els perdedors —la diàspora siriana— com dòcils amb els poderosos, simplement per satisfer les reactives pulsions d'una ciutadania instal·lada en la por; de ser servicials fins a la humiliació amb els que arriben amb les gel·labes carregades de diners, incapaços de posar límits als que controlen la riquesa nacional; i de posar-se els galons de caps de l'Exèrcit i de la policia per dissimular la seva impotència a l'hora de prendre decisions econòmiques. Amb la ridícula ocurrència de declarar la guerra al Califat islàmic, François Hollande cap a un reconeixement explícit d'una trista realitat: als governs europeus no els queda gaire més que el teatre de la seguretat.

Davant d'aquesta sensació de degradació política i moral, no queda cap més remei que viatjar al que m'agrada anomenar la primera Il·lustració. La del segle XVI, en què Maquiavel, Montaigne i La Boétie van canviar la mirada sobre la política, la societat i l'experiència humana, amb un retorn a l'experiència i a la materialitat social, despullada la raó del pes del dogma i col·locant l'accent en la veritat efectiva de les coses i no en l'arquitectura a priori dels principis. Va ser La Boétie qui es va preguntar per la servitud voluntària, i va donar tres explicacions que encara són útils per entendre històries tristes com les que encapçalen aquest text: la por, la passió humana més estesa; el costum, les idees rebudes, i les piràmides clientelars. Va ser Montaigne qui va definir la nostra condició a partir de l'experiència, entesa com a trobada amb la realitat tangible: l'altre, l'esdeveniment, la vida. Sabedor que els homes no són com els pinten els que els idealitzen, Maquiavel va centrar la seva tasca en el coneixement dels prínceps i dels homes. I com li va reconèixer Francis Bacon, ens va ensenyar a explicar el que els homes fan, no a dir-los el que han de fer. Perquè només des d'aquest coneixement es podran anticipar les bifurcacions que apareixen en el camí dels pobles i encertar a captar l'ocasió, que és el que distingeix el bon príncep. El que només s'entesta a conservar el poder acabarà perdent-lo, perquè "el príncep necessita tenir l'amistat dels pobles, d'una altra manera no tindrà cap remei en l'adversitat."

L'emergència d'una corrupció estructural en la política espanyola i, especialment en el partit que governa, ha convertit en espectacle públic la contradicció entre el que els governs fan i el que diuen. A falta de política, els nostres governants juguen a fer política. Semblen gaudir dient un dia que se sotmetran a la investidura i rebutjant la següent la proposta del Rei (Rajoy), com si amb aquestes aixecades de camisa demostressin el seu poder. I, malgrat això, com em feien notar dijous en un debat a Marsella, a Espanya, a diferència d'altres països, la irrupció de nous actors polítics ha demostrat que els ciutadans més desconfiats no volen donar la política per perduda. La conflictivitat social és imprescindible per al creixement de la societat, defensava Maquiavel. Els moviments socials del 2011 van forçar l'obertura del sistema en optar per deixar el carrer per les institucions. Voler marginar-los ara és negar-se a reconèixer la veritat efectiva de les coses. Que és precisament el que determina per Maquiavel la virtut del Príncep.

Josep Ramoneda, Retorn a la primera Il.lustració, El País 30/01/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.