Sense mestres, res és permès.

Avui dia, els mitjans de comunicació ens bombardegen constantment amb peticions per triar, dirigint-se a nosaltres com a subjectes que se suposa que saben què volem realment (quin llibre, roba, programa de televisió, lloc de vacances...): "prem A, si vols això, prem B, si vols allò", o, citant el lema de la recent campanya publicitària televisiva "reflexiva" per a la publicitat: "Publicitat: el dret a triar". Tanmateix, a un nivell més fonamental, els nous mitjans priven radicalment el subjecte del coneixement del que vol: s'adrecen a un subjecte completament mal·leable a qui se li ha de dir constantment què vol, és a dir, la mateixa evocació d'una elecció que s'ha de fer performativament crea la necessitat de l'objecte d'elecció. Cal tenir en compte aquí que la funció principal del Mestre és dir-li al subjecte què vol: la necessitat del Mestre sorgeix en resposta a la confusió del subjecte, en la mesura que no sap què vol. Què passa, doncs, en la situació de declivi del Mestre, quan el mateix subjecte és constantment bombardejat amb la petició de donar un senyal del que vol? Exactament el contrari del que hom esperaria: és quan no hi ha ningú aquí per dir-te què vols realment, quan tota la càrrega de l'elecció recau sobre tu, que el gran Altre et domina completament, i l'elecció desapareix efectivament, és a dir, és substituïda per la seva mera semblança. Un està temptat de parafrasejar aquí la coneguda inversió de Dostoievski de Lacan ("Si no hi ha Déu, res està permès en absolut"): si cap elecció forçada limita el camp de la lliure elecció, la llibertat d'elecció mateixa desapareix.

Aquesta suspensió de la funció del Mestre (simbòlic) és la característica crucial del Real, els contorns del qual s'alcen a l'horitzó de l'univers cibernètic: el moment d'implosió quan la humanitat arribarà al límit impossible de transgredir, el moment en què les coordenades del nostre món vital societal es dissoldran. En aquest moment, les distàncies se suspendran (podré comunicar-me instantàniament a través de teleconferències amb qualsevol lloc del món); tota la informació, des de textos fins a música i vídeo, estarà disponible instantàniament a la meva interfície. Tanmateix, l'anvers d'aquesta suspensió de la distància que em separa d'un estranger llunyà és que, a causa de la desaparició gradual del contacte amb altres corporals "reals", un veí ja no serà un veí, ja que serà progressivament substituït per un espectre de pantalla; la disponibilitat general induirà una claustrofòbia insuportable; l'excés d'elecció es viurà com la impossibilitat d'escollir; la comunitat participativa directa universal exclourà amb més força aquells que no hi puguin participar. La visió del ciberespai obrint un futur de possibilitats infinites de canvi il·limitat, de nous òrgans sexuals múltiples, etc., amaga exactament el seu contrari: una imposició inaudita d'un tancament radical. Això, doncs, és el Real que ens espera, i tots els esforços per simbolitzar aquest real, des dels utòpics (les celebracions de la Nova Era o "deconstruccionistes" dels potencials alliberadors del ciberespai), fins als distòpics més negres (la perspectiva del control total per una xarxa informatitzada semblant a Déu...), són només això, és a dir, tants intents d'evitar la veritable "fi de la història", la paradoxa d'un infinit molt més sufocant que qualsevol confinament real. Per tant, una de les possibles reaccions a l'ompliment excessiu dels buits del ciberespai no és l'anorèxia informativa, la negativa desesperada a acceptar informació?

Slavoj Zizeck, What can psychoanalysis tell us about Cyberspace? (Part One), Zizec Goads and Prods, 20/09/2025