Per acabar amb el segrest de la política i la democràcia.

La política no acaba ni comença en els partits polítics. El segrest que han fet aquest últims de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps més recents, tot i que el problema es pot detectar en la mateixa arrel dels fenòmens democràtics. (101)

Acréixer la democràcia vol dir fer-la sortir del marc estricte dels partits polítics, de les institucions i dels estats. La democràcia no és una delegació que ens fa algú –un poder, una elit, un Estat-, sinó un dret i un deure ètic que ha de ser inherent a qualsevol ésser humà i qualsevol col•lectivitat. Però aquest dret no pot ser garantit sense tensions ni conflictes, i no podem caure en a temptació de pensar que la democràcia està garantida pel sol fet de néixer en determinats llocs del planeta. L’auge del populisme i de l’extrema dreta ha posat en evidència que la democràcia pot ser atacada des de dins i que conté moltes febleses en els eu funcionament, derivades de la seva naturalesa intrínseca. (103)

La representativitat i legitimitat de la política, avui en dia, està en bona part segrestada per aquestes organitzacions, que encarnen la vessant més institucional del sistema.  (106-107)

La democràcia és el poder del poble, però aquest poble ha de tenir altres formes d’expressió a banda de les anquilosades, jeràrquiques, burocràtiques i estereotipades estructures dels partits polítics, tant els de la dreta com els de l’esquerra. La indiferència davant la democràcia també té a veure amb el funcionament que només afavoreix aquells que estan disposats a passar per l’adreçador de l’engranatge del partit i exclou altres formes polítiques molt menys verticals. Fins i tot en el món de l’assemblearisme les jerarquies –càrrecs, eloqüència, capacitat de convicció, anys de militància, experiència- estan ben establertes, de manera implícita, i funcionen com a filtres organitzatius que marquen diferències clares entre els integrants. No ens podem fer il•lusions sobre el funcionament dels col•lectius humans. (107)

Afermar la democràcia només serà possible amb formes alternatives d’organització política que incloguin la mobilització constant i intensa, l’autoorganització, l’holocràcia (sistema d’organització sense jerarquies), la infiltració, l’anonimat, la tasca de desgast i també la pressió damunt del sistema polític, institucional i econòmic en la seva globalitat. S’han d’aprofitar les xarxes i intensificar la veu en tots els mitjans, per tal d’anar més enllà del grau confortable de soroll assumible i entrar en la zona vermella de màxima intensitat, de manera que el consens arribi a sonar desequilibrat. (...) I també sembrar de mems inquietants el ciberespai. Guerra informativa ciberpunk. (109)

La crisi de la democràcia és una reacció per part de la ciutadania contra el sentiment d’haver estat traïda en les seves conviccions més íntimes i en la seva innocència primigènia. El cinisme tendeix a conservar la realitat, como un mal inevitable, però la ingenuïtat és transformadora. (115)

El segrest de la política implica, justament, pensar que els ciutadans deleguen l’exercici absolut de l’activitat pública en els seus representants. (116)

Els ciutadans sempre han d’anar davant dels polítics. Tanmateix, es pot argüir que els bons polítics poden avançar-se als desigs i manifestacions de la societat, gairebé amb capacitat visionària. Res a dir-hi, en principi, si aquestes persones treballen amb el bé comú com a estendard. El problema, però, és que aquesta nissaga de polítics ja pràcticament s’ha extingit. I resta, en canvi, el polític que pren la iniciativa per defensar interessos privats que no responen a cap necessitat de la població. (116)

Un primer àmbit de l’actuació política que evita el segrest de la política per part dels seus representants és l’acció dels mateixos ciutadans. Organitzada de manera fluent i si pot ser sense cap paraigua jeràrquic o excessivament organitzatiu darrere, o bé amb una organització tan opaca que desaparegui de l’escena il•luminada. Una de les coses mes positives del procés català fou el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, no pas pel suport institucio0nal que va rebre, sinó precisament pel fet que els ciutadans van agafar les regnes de l’activitat política, amb la implicació popular en primer terme i una sèrie d’accions que van romandre a l’ombra. Quan els polítics professionals deixen de ser visibles és quan tenim l davant ciutadans polítics. El referèndum de l’1-O és un exemple de com l’empenta ciutadana és capaç de saltar a la llum actuant des de les zones més opaques. (118-119)

Si els partits i les institucions poden decidir menys coses, perquè els mateixos ciutadans prenen la iniciativa, proposen canvis i els sotmeten a votació vinculant, la democràcia esdevindrà més fluida i menys autoritària i tancada. (123)

Les institucions s’han convertit en el parc temàtic de la política. I, com a tals, són inofensives i serveixen per al gaudi i l’evasió de les tensions polítiques que no acaben de minvar, ja que és impossible que ho facin. Contra aquest estat de coses és necessari construir xarxes paral•leles que impliquin altres formes d’organització, i d’establir veritables centres que se situïn gairebé als marges i vagin conquerint centralitat. (129)

... en la transició cap a la democràcia plena s’ha de tenir present, un cop més, la necessitat de crear tentacles al marge, i de recobrar les paraules i els objectius primordials amb formes d’organització efectives que no tinguin res a veure amb les oficials, i fins i tot siguin invisibles. Recuperar la democràcia vol dir també que els ciutadans siguin capaços de fer canvis reals i efectius, de desmuntar la parafernàlia institucional i legislativa que, des de l’abús de les bondats democràtiques, s’ha creat, justament, per evitar aquests canvis imprescindibles. (137)

Lluís Calvo, El segrest de la política, Barcelona, Quaderns Anagrama 2024