Dignitat.

TOTS ELS ÉSSERS HUMANS NEIXEN LLIURES I IGUALS EN DIGNITAT I DRETS ...

Què he après, doncs, que pugui formular i transmetre? Abans que res, que és necessari i possible rebutjar l'inacceptable. Els que durant dècades s'havien doblegat, considerant que no hi havia res a fer, tant els oponents incapaços d'unir-se abans de prendre el poder com els no resistents després de la victòria de les forces assassines, els que havien renunciat, considerant el combat perdut per endavant, no tenien una cosa fonamental, una cosa que distingeix a l'home en la seva dignitat.

Aquesta és la paraula que buscava. Quan en 1948 els redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans van intentar caracteritzar la persona humana, el terme que van triar perquè forma part de totes les religions i totes les filosofies és «dignitat».

És el concepte que inspira l'article 1 d'aquesta Declaració i el que als meus ulls resumeix tota la problemàtica del nostre món contemporani: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats de raó i consciència, han comportar-se fraternalment els uns amb els altres ».

El inacceptable és que s'atempti contra la dignitat. Aquest atemptat de vegades' emmascara amb un rebuig de l'altre perquè li falta alguna cosa, perquè és massa diferent, massa incapaç, perquè legalment té menys privilegis. Però legítimament ningú no pot ser mai tractat com inferior. Aquest tractament és inacceptable. I és legítim indignar.

Aquí és on la indignació ha de trobar la seva via i conduir a un veritable compromís. Si es queda en pur rebuig es debilita, es converteix en còlera, en cruixit de dents. Trobar què és el que mereix indignació és la primera vocació que he de transmetre als qui s'enfrontaran amb aquest nou món tan greument amenaçat.

És una qüestió de consciència


Stéphane Hessel, En resumen ... o casi, Aguilar, Madrid 2012