La mort, és llei de vida.

Circumstàncies personals em porten a parlar de la mort, un tema tan absent a les nostres aules com present a les nostres vides, si bé tots ens entestem a desterrar-la de la nostra quotidianitat. Ens fa por parlar de la mort, o de determinades malalties o processos patològics que hi condueixen, i si en parlem és per parlar de la mort dels altres, dels que moren a la carretera (perquè conduïen massa de pressa), de cirrosi (perquè bevien massa) o a la guerra (perquè es posaven sota les bombes).
A les cases no se´n parla i a l´escola, ben just. A l´escola parlem de l´educació viària, de drogues, sexe i rock-and-roll. Ara mateix, parlar del sexe, a l´escola, ja no és cap tabú, però sí que ho és en canvi parlar de la mort. Perquè la mort, més enllà de ser un tòpic literari, una qüestió metafísica o religiosa i la xifra resultant d´un conflicte bèl.lic, és allò que tots compartim de més viu i més íntim. Cal un ètica raonada on es parli amb claredat de la mort i de com encarar-la. I qui diu de la mort, d´allò que hom anomena eufemísticament mals dolents i morts dignes. No evitarem els incendis evitant parlar del foc. Amb més raó deixarem d´esquivar la mort negant-li la paraula o canviant-li el nom. Expressions com expirar, anar-se´n, fondre´s, traspassar, acabar-se, tancar els ulls ... ens permeten parlar de la mort sense esmentar-la, no fos cas que en dir-ne el nom en conjuréssim la presència. A propòsit d´això, tots sabem que l´única llei que no admet excepcions és la llei de vida, o sigui, la mort.
D´altra banda, mai els nostres alumnes no havien presenciat tantes morts com ara, si bé la pantalla del cinema, la televisió o l´ordinador converteixen, als ulls dels adolescents, la mort en un espectacle virtual, mecànic i absent de qualsevol estremiment humà. Si proposo parlar de la mort és per insistir, també, en la necessitat que la mort ens arreplegui vivint i que mai ningú no pugui dir de nosaltres que vam morir sense encara haver nascut. I per evitar mals majors, com el que s´esdevingué ja fa anys a Ciutat Badia quan, obtinguda la independència de Cerdanyola del Vallès, es plantà com a municipi a part. No feia ni dos dies que havien estrenat ajuntament que la mort d´un veí posà a prova els beneficis de la independència: a ningú no se li havia acudit que, així com calien un codi postal i una escola, també calia un espai on allotjar els clients del Dr. Rip.

Jordi Estrada, Benvingut Doctor Rip, Regió 7, 26/06/2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.