Biografia no autoritzada del Manel Villar

El Manel Villar va néixer a Barcelona fa uns quaranta nou anys. El desaparegut barri del Somorrostro va ser on van transcórrer els seus primers anys de vida. En aquell temps, entre delinqüència, pobresa i marginació, encara no era el Manel, sinó simplement era el Manolo. La gent que encara el recorda mai no el reconeixeria com el Manel, aquest era un nom propi d´altres indrets, no d´aquest, ni molt menys que es dediqués professionalment a la filosofia. Qui ho diria.

Ningú no diria que el seu futur fos diferent al que la resta del jovent del barri estava destinat: el tripijoc i la golferia. Vocació contemplativa sembla que en aquella època gens no en tenia, més aviat el contrari, o com a mínim ho dissimulava molt bé.

La filosofia no va ser quelcom que ell hagués anat a buscar sinó que se la va trobar. Mai no havia tingut clar el que volia fer. Tal vegada per aquest motiu s’encaminà per un camí on sembla que res no hi ha de clar. L´oportunisme com a actitud ha estat clau en la personalitat d´aquest transformista de la cultura.

Compatibilitzà la universitat amb un treball d´administratiu en un concessionari de cotxes. Allà és on el Manel que no era Manel sinó Manolo es va reinventar: un recepcionista del taller li va dir que Manolo no era nom adient per una persona de parla catalana i menys que anés a la universitat. Des d´aleshores ençà deixaria de ser Manolo i començaria la nova etapa com a Manel.

Nou look, nou nom, noves amistats. Deixà de banda el poc que l’unia al seu barri natal, que feia temps havia desaparegut sota la voracitat de les excavadores; ara tindria ocasió de confraternitzar amb gent d´altra mena. Renascut, el Manel seria adoptat per uns personatges amb ganes de repensar el món sense cap risc des de la cantina de la facultat envoltats d´una atmosfera de ferum de patates fregides. Una tesina mediocre dedicada al filòsof Hume i la seva actitud crítica davant la religió oblidada en una vella prestatgeria de la biblioteca de Filosofia certifica el seu pas, amb més pena que glòria per la Universitat de Barcelona.

Després, com a la universitat va entendre que res no se li havia perdut, va donar el pas a l´ensenyament. Dedicà quatre anys de la seva vida a foguejar-se en una escola concertada del Poble Nou, abans d´arribar a ser admès com a funcionari. (Els ganduls acaben tots depenent de l´administració, això és una llei sociològica). Quatre anys a Cardedeu i quatre més canviant d´institut fins que el destí el va enviar a l´IES Guillem Catà de Manresa, on avui encara per desgràcia, imparteix (això és un dir) classes de filosofia.

Durant aquest temps, no només ha fustigat sense misericòrdia amb el seu discurs pretensiós el pobre alumnat del centre sinó que a més se´ns ha revelat com un avesat escriptor d´experiències pedagògiques. A l´any 2001 es va presentar al premi Arnau de Vilanova amb una anomenada “Tecnologia, valors i medi ambient”, on va aconseguir el primer premi, i com no en tenia prou, aquest any, el 2010, (suposo que pensava que se n´havien oblidat) s´ha presentat al mateix premi, amb “Deliberació i civisme”. Amb la qual també li han concedit el guardó a la millor obra, però aquesta vegada compartit. D´aquesta manera queda demostrat com està nivell del pensament filosòfic a Catalunya.

La redacció de la Revista del Catà ha intentat innombrables ocasions parlar amb ell, però des que ha guanyat aquest últim premi sembla que se li ha pujat els fums i no vol saber res amb ningú. Com a molt ens remet al seu blog la pitxa un lio o a la seva pàgina web conviccions, les mínimes on diu que trobarem el més significatiu de les seves preocupacions filosòfiques. Tanmateix l´altra dia el vam poder abordar quan intentava obrir la porta del lavabo de profes i va accedir a respondre una pregunta:” Ara que és famós, li han fet alguna oferta per participar en algun programa de ràdio o televisió?”. “Doncs sí, va dir ell, els del grup Intereconomia volien que participés en un debat sobre els estralls intel·lectuals que havien produït els governs dels nacionalistes i dels socialistes en aquest país.” ”I què els va respondre vostè?” ”Que n´estava encantat, tot sigui per pujar el nivell intel·lectual dels contertulians que participen en els debats d´aquesta nova cadena. L´única condició que els vaig imposar va ser que no volia insultar ningú. Bé, d´això ja fa uns quants dies. Encara estic esperant la seva resposta”.

Així, intentant obrir la porta del lavabo, vam deixar aquesta celebritat de l´Institut.

Redacció de la Revista del Catà

Comentaris

ferran ha dit…
Falta rematar el articulo: ¿consiguió abrir la puerta del wc?
Manel Villar ha dit…
Allí se quedó hasta que lo fueron a rescatar los de Intereconomía. Son especialistas en entrar en los lugares más noseabundos.

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"