Derrota de l´universalisme jueu?

Atesa la seva religió, els jueus sempre havien tingut la tendència a reaccionar èticament davant el seu destí, però hi havia dues possibilitats extremes. Uns diuen: "Sabem el que significa ser una minoria perseguida. Això mai no ha de tornar a passar en cap altre lloc. El més important és que tots som éssers humans, fills de Déu, i no el fet de ser jueus, cristians o musulmans, alemanys o polonesos". Els altres diuen: "Volem ser un poble com tots els altres pobles. Políticament també volem ser una nació. I la nostra meta primària no han de ser els drets dels éssers humans, sinó la supervivència i el benestar del nostre poble".
Anomenaré el primer d´aquests camins jueus (per suposat que ambdós beuen de les fonts de la religió jueva), el camí universalista. A ell pertanyen tots els grans humanistes jueus: Karl Marx, Sigmund Freud, Albert Einstein, Martin Buber, cents d´altres homes i cents de mils de jueus anònims. L´altre camí, "el particularista" (autoafirmació del poble jueu), fou promogut sobretot pel sionisme puixant entre els segles XIX i XX.
(...) Els jueus no sionistes senten solidaritat amb Israel. Aquesta solidaritat s´ha d´entendre, de la mateixa manera que el sentiment de culpa, en dues direccions. Els jueus universalistes els diuen als israelians: "Compartim els vostres sentiments. Però en lloc dels vostres desitjos a curt termini, només ens interessen els vostres interessos a llarg termini. Aquests interessos només poden satisfer-se si finalment també prenem en consideració els interessos i les pors de la resta de persones que viuen a Palestina. Això significa que heu de recordar també l´altra part de la nostra tradició jueva. Viviu en el dia a dia. Només veieu el perill imminent, persevereu per superar-lo, però d´aquesta manera provoqueu s sofriment i tot torna a començar de nou. Com acabarà tot això?
De manera que el que vull dir és el següent: si es pren en consideració el llarg termini (i aquesta és la perspectiva que al cap i a la fi cal adoptar), el millor per a la resta de països del Proper Orient és també el millor per a Israel, i al contrari. Això és massa idealista? Existeix tanmateix un fet clar: qualsevol lloc on diferents persones hagin de coexistir, ja siguin persones o col·lectius diferents, només poden aconseguir-ho si amb el temps enterren la destral de guerra i intenten entendre´s, tenint en compte recíprocament els seus interessos. És difícil, però no hi ha alternativa.

Ernst Tugendhat, La Guerra del Golfo, Alemania e Israel (1991). Un judío en Alemania, Gedisa, Barna 2008

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.