Cristianisme i biopolítica.

La modernitat perllongaria a la seva manera el rebuig per part del cristianisme de tot el que comportava l´esfera pública encarnada en la pólis, el que tenia de "món", d´àmbit compartit. Tertulià ho expressava sense recances: "nec ulla magis res aliena quan publica" (res ens és més aliè que la cosa pública) (La condició humana, pàgina 79). El cristianisme oposà l´ideal de la vita contemplativa a l´ideal antic de la vita activa, la vida política (biós politikós); al mateix temps elevà la labor en el terreny de les accions. Vanitat de vanitats semblava a ell l´antiga pretensió de la immortalitat mundana de la glòria a través de l´acció. En el seu lloc se situaria la sacralitat de la mateixa vida, quelcom que havia de ser conservat a qualsevol preu. I amb la seva elevació valorativa arrossegaria tot allò que amb aquesta finalitat estigués relacionat. Lluny quedaria el menyspreu antic per l´esclau que havia preferit conservar la vida per sobre de la seva llibertat. Tot el llarg procés modern de secularització no només no remouria aquest element, sinó que ho potenciaria al màxim, convertint la vida i els processos de l´espècie en el seu conjunt en objecte central. ¿No ho havia explicitat amb claredat Hobbes en fer origen i raó de l´Estat la protecció de la vida?

Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón práctica, Junio 2010, nº 203


Bibliografia:
Hanna Arendt, La condición humana, Paidós, Barna 1993

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"